Memòria soviètica en prosa


Por

En primer lloc, abans de començar a parlar del llibre que avui ressenyaré, vull citar-vos un parell de frases que, si podeu, m’agradaria que llegíssiu tot imaginant que qui les deia, la mare, ho feia des d’un país molt llunyà i des d’una cambra que feia una forta olor de naftalina, la olor de la infantesa. Segons el meu parer, aquestes dues frases i els efluvis de naftalina condensen i exemplifiquen d’una forma molt clara i precisa la seva essència:

“Fill”, deia ma mare al telèfon, “l’única cosa que vull en aquesta vida és veure’t de nou. És l’única cosa que em fa aguantar”.

Aquest és doncs un fragment de “En una cambra i mitja”, una petita obra mestra en prosa del poeta rus d’origen jueu Joseph Brodsky. Aquesta obra, a cavall entre l’assaig memorialístic i filosòfic, i escrit en una prosa que, per la seva bellesa i precisió, ningú no dubtaria a qualificar de prosa poètica, parteix de la profunda reflexió que fa l’autor arrel de la mort dels seus pares. Alhora que recupera la memòria dels pares, Brodsky evoca necessàriament els anys que va viure amb ells durant la seva infantesa i la seva joventut en una cambra i mitja ubicada dins d’un emblemàtic edifici d’estil morisc de la ciutat de Sant Petersburg.

2014-07-24 portada

En el cas de Brodsky, però, el record dels pares desapareguts per sempre esdevé molt més intens i dolorós pel fet que ell va deixar de veure’ls molt abans de la seva mort. Quan van morir ja feia més d’una dècada que ell s’havia exiliat als Estats Units (el 1972) i des de llavors no s’havien tornat a veure mai més. Brodsky no havia volgut tornar a Rússia i els seus pares, dos ancians fràgils que l’únic que desitjaven era veure el seu fill, havien passat el final de les seves vides recorrent de forma infructuosa un munt d’oficines soviètiques, grises i fredes, per implorar una autorització de viatge que els permetria contemplar, ni que només fos una última vegada, el seu únic fill. La resposta per part de les autoritats va ser sempre negativa, la seva reiterada sol·licitud sempre va ser considerada mancada de justificació.

Ara, conscient de la seva pèrdua irreparable, Brodsky es qüestiona com devien viure la seva vellesa solitària aquells dos ancians que eren els seus pares, com els devia ser de feixuga l’absència del seu fill, com devien enfrontar-se a la penúria econòmica, a la malaltia i a la mort.

Aquella cambra i mitja era una habitació dins del que s’anomenava un pis comunal. En l’època soviètica era una pràctica habitual dividir els pisos mitjançant l’aixecament d’envans i parets, de forma que n’obtenien diverses cambres independents que eren assignades com a vivenda a les diferents famílies que hi viurien. La cuina i el lavabo eren compartits amb els altres habitants del pis, uns veïns amb qui, si bé les relacions eren cordials, no convenia confiar. Segons diu Brodsky, aquella gent no dubtaria a denunciar un altre veí davant la més petita sospita d’infracció de la llei.

La cambra dels Brodsky tenia al bell mig una mena de paret oberta per dos grans arcs que li conferien l’aparença de ser una cambra i mitja amb dues zones ben diferenciades. Una d’elles, la més gran, estava ocupada pràcticament en la seva totalitat pel llit de matrimoni dels pares. L’altra era el seu racó, un petit espai amb un llit i un escriptori en el que ben aviat, en acostar-se a l’adolescència, va patir la manca d’intimitat i l’enyorança d’una vida privada mínima que, fet i fet, no havia tingut mai.

En aquest espai tan reduït, Brodsky, que havia nascut a Leningrad el 1940, va començar a escriure les seves primeres poesies. La seva vocació era tan intensa que, a desgrat dels pares, va abandonar l’escola secundària per dedicar-se de forma exclusiva a la literatura. No va trigar gaire a guanyar-se la desconfiança de les autoritats i finalment va ser detingut, acusat entre altres càrrecs de “parasitisme social”. Com a conseqüència va ser sentenciat a 5 anys de treballs forçats i a l’exili interior. Afortunadament, i gràcies a la intervenció d’altres intel·lectuals soviètics, la pena va ser commutada al cap d’un any i mig, però de resultes de tot plegat els seus pares ja havien estat “tocats”, castigats per causa de les sospites que requeien sobre el seu fill estimat.

La reflexió, però, va molt més enllà d’aquells anys i Brodsky fa un esforç per evocar, no només la seva vida, sinó també el que havia estat la vida dels seus pares abans que ell naixés. Intenta imaginar-los de joves, un home i una dona que van néixer lliures però que van morir essent esclaus. En aquest sentit, el text esdevé una ferotge crítica política adreçada al règim soviètic. Així escriu referint-se als seus pares:

“… ells van néixer i créixer lliures, abans del que l’estúpida escòria anomena Revolució, però que per a ells, com per a generacions d’altres, volia dir esclavatge”

Al llarg d’aquestes pàgines i en reiterades ocasions, fa també necessàriament esment de l’antisemitisme del que la seva família, com tantes altres famílies jueves de la Unió Soviètica, va ser víctima en aquella època,

Exiliat als Estats Units des del 1972, Joseph Brodsky va rebre la ciutadania americana i el 1987 va ser guardonat amb el Premi Nobel de Literatura. La seva poesia la va escriure sempre en rus, però la seva obra en prosa, com aquesta, la va escriure majoritàriament en anglès. Va morir de forma prematura a Nova York l’any 1996.

El llibre va ser publicat per Publicacions de la Universitat de València el 2013.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *