L’experiència de ser lector de català a Jerusalem: entrevista a Marc Llaurador


Por

Estava passejant pel mercat Mahané Yehuda de Jerusalem amb els meus amics una tarda després de les classes a l’ulpan, quan de sobte vaig veure arribar un jove prim i rialler amb dues espardenyes als peus. Sí, dues espardenyes que s’obrien camí entre tantes sandàlies normals. El meu amic Enrico, com que havia d’esperar-me, el va reconèixer de seguida: És el meu professor de català!, em va dir amb un somriure divertit.

I des de llavors ens vam trobar i retrobar entre aquestes dues ciutats que semblen tan llunyanes –Jerusalem i Barcelona- i entre aquestes llengües que ho semblen encara més: el català i l’hebreu.

Marc Llaurador Anglès va ser lector de català a Universitat Hebrea de Jerusalem entre els anys 2014 i 2017. Ens pot explicar la seva experiència com a català a Jerusalem i parlar de l’acollida que el català, la llengua que va ensenyar, va rebre entre els estudiants de la universitat i, en general, pels carrers –i els mercats– de la ciutat.

Marc, quins records tens de la teva experiència com a professor a Jerusalem?
Uf! Resumir-ho és complicat. Puc dir que ha estat l’experiència més intensa de la meva vida. Va ser gairebé la primera vegada que em dedicava a ensenyar català, i poder-ho fer a la universitat, i en un lloc tan singular com Jerusalem, va ser un regal. Això pel que fa a la feina, perquè des del punt de vista personal va suposar trobar-me per primer cop en un lloc llunyà, un món diferent del meu, i ho vaig gaudir moltíssim. A més, Jerusalem ofereix una riquesa cultural inacabable, i la sensació és que, tot i que hi vaig ser tres anys, el que vaig poder conèixer va ser només un tast de tot el que amaga la ciutat.

Quin perfil – o perfils – d’alumnes s’interessava a aprendre català i què els cridava l’atenció de la teva llengua?
Als cursos de llengua s’hi apuntaven alumnes de l’àmbit d’humanitats i de lingüística. Tots ells tenien un interès particular per les llengües, i aprendre’n una de nova, normalment menys accessible que no pas l’espanyol o el francès, els semblava un motiu de prou pes per matricular-se als cursos. A més, sí que és cert que alguns d’aquests alumnes tenien un interès particular i previ pel català: a alguns els encantava Barcelona, hi havien estat i s’havien assabentat de l’existència de la llengua, altres eren seguidors del Barça i fins i tot se’n sabien l’himne de memòria. També hi havia casos d’alumnes que, gràcies a la literatura, s’hi havien interessat. Recordo el cas d’un alumne, que actualment té un nivell altíssim de català i amb qui encara segueixo en contacte, que va estudiar català perquè va llegir La plaça del Diamant en hebreu, i li va agradar tant que va decidir llegir el llibre en la llengua original.

A banda dels cursos de llengua també se n’oferien d’història, cultura i literatura de Catalunya. Els assistents eren molt heterogenis, perquè s’impartien en anglès i s’hi podien inscriure estudiants de totes les especialitats per tal d’aconseguir crèdits lliures. Era divertit, perquè aquí sí que era habitual que arribessin el primer dia alguns alumnes que no tenien idea de què era Catalunya. Era bonic veure com, en acabar el curs, havien après molt sobre el país i tenien ganes de saber-ne més. Amb alguns m’hi he retrobat perquè m’han escrit quan han vingut més tard a visitar Catalunya.

Quin espai té la cultura catalana dins de la societat israeliana, segons la teva experiència? A quines activitat/esdeveniments has participat fora de les aules de la Universitat?
La cultura catalana hi és present en la mesura que la societat israeliana té una gran sensibilitat cultural. Un exemple d’això podria ser un concert de Jordi Savall que vam organitzar en motiu de la clausura de l’any Llull, que es va celebrar el 2016. Va ser un concert en què els actors Sílvia Bel i Jordi Boixaderas van llegir textos de Llull, en català, amb una subtitulació en hebreu. Ho van fer a la sala d’actes del YMCA de Jerusalem, una de les sales d’espectacles més emblemàtiques de la ciutat, i hi van assistir 600 espectadors. Va ser fantàstic poder veure el ressò que va tenir a la premsa del país.

A part d’organitzar aquest acte, era habitual que, fora de l’àmbit universitari, em convidessin a fer xerrades en bars, per exemple, per parlar de la realitat política catalana, que en aquells anys era molt intensa i despertava molt d’interès entre els israelians.

Vas aprendre hebreu? I àrab? Què et va cridar més l’atenció d’aquestes llengües, en comparació amb la teva?
Durant tots els anys que vaig ser a Jerusalem vaig anar a classe d’hebreu, sí. En vaig aprendre suficient per mantenir converses, però no prou com per poder llegir llibres. Sovint penso que m’hi he de posar de nou. D’àrab només en vaig aprendre una mica durant el darrer any, i les nocions que en tinc són, per tant, molt bàsiques. De tota manera, vaig tornar molt més tranquil sabent que n’havia après una mica, perquè era una llengua que sentia cada dia, i no m’hagués perdonat no haver aprofitat l’oportunitat d’acostar-m’hi.

A nivell lingüístic, si no les coneixes, et sorprenen força factors, perquè són llengües semítiques que s’estructuren diferent de les romàniques i les germàniques, i a més tenen un alfabet que no coneixes i cal que t’hi acostumis. Em va sorprendre molt, també, la història de l’hebreu, el pas de la llengua reservada en el passat a les esferes religioses i culturals a la llengua moderna. De l’àrab em va interessar moltíssim conèixer l’existència de les diferències entre l’àrab clàssic, el literari i els dialectes; tot un món.

Trobes que hi ha similituds entre el coneixement del català que hi ha a Israel i allò que se sap de l’hebreu a Catalunya?
No, penso que és més habitual que els catalans coneguin l’existència de l’hebreu que no pas que els israelians coneguin l’existència del català. El motiu principal és la visibilitat que dona a una llengua el fet de tenir un estat potent que la tingui com a llengua oficial i principal (si be és cert que Andorra té el català com a llengua oficial, la resta del domini lingüístic es troba repartit entre estats forts com ho són França, Espanya i Itàlia).

I ara que vius a Barcelona, què trobes més a faltar de Jerusalem i què has trobat aquí que et faltava allà?
De Jerusalem trobo a faltar la varietat cultural que hi havia a la ciutat, el fet d’anar d’un barri a un altre i que suposi un canvi d’univers i d’època. També trobo a faltar, de la societat israeliana, l’aire de despreocupació, la facilitat d’afrontar projectes nous sense por.

A Barcelona visc a la meva terra i prop de la família, que enyorava quan em trobava a l’altra riba del Mediterrani.


Marc Llaurador Anglès (Tarragona, 1991). Va estudiar el Grau de Llengua i Literatura Catalanes a la Universitat Rovira i Virgili i va ser professor de català a la Universitat Hebrea de Jerusalem durant tres anys, un dels lectorats en universitats de l’exterior que gestiona l’Institut Ramon Llull. Actualment treballa de professor en un institut d’educació secundària a l’Hospitalet de Llobregat.

Erica Consoli (Biella, 1984) va estudiar Comunicació Intercultural a la Universitat de Turí i és filòloga hebrea i àrab. Va cursar el màster en Construcció i Representació d’Identitats Culturals. És especialitzada en poesia contemporània escrita per autors mizrahim (àrabs jueus) a Israel, tema sobre el qual està escrivint la seva tesi doctoral. És professora d’hebreu a l’Escola Oficial d’Idiomes. També forma part de l’equip editorial de la revista Mozaika i de l’equip de programació de Séfer, el festival del llibre jueu de Barcelona.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *