La traducció, un acte poètic: ressenya de «La traducció, la vida»


Por

Arnau Pons, La traducció, la vida, Editorial Afers: 2020, 150 pàgines.

La traducció esdevé tema de conversa a les tertúlies o a les ressenyes —si hi arriba— gairebé sempre per motius tècnics o culturals. Ens pugem a la figuereta quan una traducció s’entrebanca i no sona natural, quan grinyola, i ens desfem en elogis quan no ens adonem que estem llegint una traducció, quan llisca. El mèrit o demèrit de les traduccions s’avalua en funció de la facilitat o dificultat amb què són llegides i en la mesura en què aconsegueixen integrar-se en la pròpia llengua, com si de fet hi hagueren estat escrites. L’estranyesa de l’original, tot el que té d’aspre i diferent —i, doncs, tot el que té de singular— convé que siga assimilat pel bé de la comprensió del lector o el nosaltres que l’acull. Es tracta de la traducció com a anostrament.

Val a dir que de veus que qüestionen aquest paradigma traductològic, històricament dominant i gairebé «natural» per al sentit comú, cada vegada n’hi ha més, entre nosaltres. Hom hi té en compte el paper mitjancer del traductor i les virtuts d’una traducció «resistent», que trenque la il·lusió de naturalitat. Però no em sembla que encaren les raons de pes que justifiquen la revisió del model. Qui sí que ho ha fet, i amb tota la radicalitat que mereix, és Arnau Pons al seu darrer llibre, La traducció, la vida. El terreny propi de la traducció, ens diu, no és —o no només— la tècnica, perquè no es tracta d’una activitat instrumental, mecànica, sinó l’ètica, perquè és una forma d’acció que posa en relació la vida singular d’un subjecte amb la vida d’un altre subjecte mútuament irreductibles, un encontre datat i històric entre dues formes d’entendre i afirmar-se en el llenguatge.

El problema de la traducció, llavors, si hem de fer justícia a tot el que hi ha en joc quan traduïm, s’hauria de plantejar en els termes següents: del que es tracta és de fer passar la vida, la vida de l’altre. Com és possible fer-ho, això? Com s’hi pot traduir si, per definició, podríem pensar, la vida és allò que queda irreductiblement fixat en una manera de dir concreta, i en un moment del temps i en un espai determinats?

La traducció, la vida s’adreça a aquesta pregunta central, tan desatesa i sovint menystinguda, i hi fa una aproximació que per força ha de somoure l’ordre d’habituds i prejudicis a què el gruix de la filosofia acadèmica i la teoria literària hegemòniques ens tenen acostumats. No les paraules soles —els clixés culturals de la llengua comuna— sinó la manera en què l’autor les vol dir, la peculiar orientació o consciència del llenguatge que té i imprimeix en la seua obra —sovint en oposició a la llengua en què escriu—, o la manera, en fi, que té de dir-se i fer-se en l’obra com a subjecte, adoptant una posició crítica en relació a les ideologies del seu temps, això és el que el traductor ha de tractar de comprendre primerament si no vol escamotejar la «persona» de l’obra que tradueix en tot el que té d’imponderable i vital, i en tot el que té, també, d’oposició i crítica. 

En aquests termes, la traducció no podrà ser mai, com sentencia l’adagi, una traïció, o no ho serà «inevitablement», perquè sempre estarà en mans del traductor decidir si fa l’aposta del sentit i la diferència de l’original o si prefereix sacrificar-los pel bé de la «naturalitat» i la «fluïdesa» de la pròpia llengua (o pel bé del seu ego de poeta inspirat). Posada la qüestió en aquests termes —els més exigents— qualsevol «traïció» haurà de ser més aviat interpretada, també, com una forma de barbàrie.

Naturalment, la concepció mecànica de la traducció, la que tendeix a l’assimilació i la naturalització de l’alteritat i la que privilegia la posició hermenèutica del lector en detriment de l’autoritat de l’autor, ni tan sols és capaç de plantejar el problema d’aquesta manera perquè manca de qualsevol noció de persona: els poemes o bé són escrits pel Ser o l’Esperit Sant o bé són una mera combinatòria immotivada de paraules, i l’autor una marioneta inútil lligada amb fils sense cap autoritat sobre la seua obra. Els accidents de la història i el recorregut de vida de l’autor, potser determinants per a la comprensió del text, són igualment sobrers, no interessen, perquè, segons aquests, limiten la pluralitat de lectures i la capacitat d’interpel·lació de l’obra.

Només cal fer la prova per adonar-se que el contrari és cert, com crec que demostren les lectures de Pons, i és aquí, al meu parer, on es troba el valor de La traducció, la vida, en el qüestionament rotund i argumentat de les servituds i limitacions que arrosseguem per culpa d’aquesta ideologia filosòfica i hermenèutica. Reproduïm lectures empobridores i ens tanquem cofois en un horitzó de significats sense vida, sempre iguals, quan la seguim, i en el cas pitjor, l’escamoteig del sentit esdevé còmplice.

Més important, però, creu Pons, desoint el sentit ens privem de la dimensió crítica dels textos. No hi ha tries innocents, i Arnau Pons no estalvia notes ni digressions (amb un escriure que és com una glacera, un torrent de cristall) quan cal posar en evidència biaixos o lectures interessades. Ho fa amb les dubtoses opcions de traducció de Karen Andrea Müller i Andreu Vidal de poemes de Paul Celan, amb certs estirabots de Ferrater i Oliva quant al que és «normal» i «natural» en mètrica catalana, amb la teoria de la traducció de Ricoeur, bé comentant Norman Manea, o bé Jordi Llovet i la presència de Baudelaire en la literatura catalana… I encara altres qüestions. Però ho fa des del convenciment que la polèmica està al cor del sentit i és necessària perquè fa per aclarir-lo. Defugir-la, al capdavall, hauria estat incoherent amb la seua comesa com a traductor.

Perquè el que ocorre —aquesta em sembla l’altra idea important d’aquest llibre— quan el traductor posa tota l’atenció en el dir de l’autor i hi descobreix la dimensió crítica que aquest té, el que ocorre quan hi intenta fer justícia és que ell mateix esdevé crític: tant en relació al text que tradueix, perquè no tracta d’assimilar-lo ni substituir-lo, sinó separar-s’hi, com amb la cultura que ha d’«acollir» la seua traducció, que de resultes d’aquesta es veu exposada a patir, en paraules de Pons citant Meschonnic, un «descentrament» de la pròpia llengua i identitat. L’operació desfà els mites i els esquemes essencialitzadors de la llengua que llasten l’acostament a l’altre. I la vida «passa» quan hi ha aquesta mena de responsabilitat i intervenció conscient i crítica en la pròpia llengua. O més aviat, podríem dir, hi «passa» quan la qüestió decisiva ja no es posa en el fer passar o no passar, quan ja no es tracta de ponderar guanys i pèrdues, sinó de respondre-hi amb la dosi de pertinença i responsabilitat que mereix.

Quan això ocorre —caldria dir més aviat, només si aquesta condició es dona— també es fa possible que la vida del traductor hi passe, en la traducció. En el límit del gènere autobiogràfic. Es tracta d’una operació delicada perquè és fàcil de confondre amb la traducció com a reescriptura lliure de l’original, amb el mer virtuosisme egòlatra. Però el recorregut d’Arnau Pons —com a poeta, com a traductor, com a crític, com a editor, tot fa part d’una mateixa empresa— és l’exemple d’una obra —amb un sentit fort d’autoria— feta en tant que traductor en què, lluny de contradir-se, l’atenció extrema a una manera aliena de dir i entendre la llengua i l’esforç per fer-ne valer la diferència s’han traduït en una manera de dir —i dir-se— pròpia i crítica, «com una guixada feta a la paret en caminar o un rastre viu en el moment nebulós que li ha tocat viure».


Josep Alapont Martí (Catarroja, País Valencià) és estudiant de filosofia a la Universitat de València. Ha publicat algunes ressenyes a L’Espill, Núvol, Saó i La Veu dels Llibres.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *