Tornar a fer visible allò que ha estat esborrat


Por

Com si es tractés d’una de les seves passejades pels boulevards de ceinture que van esdevenir títol d’una de les seves novel·les, Patrick Modiano ha sovintejat l’escriptura dels espais perifèrics de la Xoà. Podria dir-se que per l’autor francès esdevé fonamental interposar certa distància vers el gran relat de la història i atendre les singularitats de casos concrets, minúsculs i gairebé triats de manera atzarosa, per comprendre a través de les estructures narratives i els filtres semiòtics allò que va ser factual.

S’aprecia en l’esforç literari de Modiano la voluntat de situar en el centre just de la mirada el que se’ns furta a la crònica, a partir de la tria i la construcció de personatges que participen –o són participats– dels esdeveniments sense cap possibilitat d’incidir-hi a una escala estadística. Ja sigui la colonització francesa del nord d’Àfrica, els fets de maig de 1968 o l’ocupació nazi, escriu, sovint, fent servir el relat que ens hem donat per cert com una gran el·lipsi al voltant de la qual caminen els seus protagonistes, i els fa esdevenir símbols el desentranyament dels quals ens comunica noves formes de comprensió de la història.

Dora Bruder és un exemple paradigmàtic del diàleg que aquest descendent de sefardites de Salònica manté amb els annals des de fa dècades. La novel·la que Angle Editorial ha publicat recentment en traducció al català de Jordi Martín Lloret és el text de l’autor francès on la responsabilitat de la memòria vers els assassinats pel nazisme i els seus còmplices esdevé més explícita. Si justament en les seves pàgines confessa que l’impuls que el va dur a escriure el seu primer llibre –La place de l’Étoile (1968)– va ser contradir els arguments antisemites d’algun dels autors francesos de la biblioteca que li recordava al seu pare, Dora Bruder sorgeix del compromís amb els noms que han estat oblidats, amb la reparació de la memòria.

Fent servir una expressió de la novel·lista nord-americana Nicole Krauss, que podria aplicar-se a molts d’altres autors jueus dels segles XX i XXI, podria dir-se que Modiano escriu com qui encén una espelma yahrzeit. La Dora Bruder que dona títol al llibre és una adolescent jueva desapareguda durant l’Ocupació. Modiano, i el seu narrador, troben de manera accidental un vell avís al diari Paris-Soir del 31 de desembre de 1941 on els pares de la Dora demanen ajuda per localitzar-la. Aquest crit que arriba des del passat, des d’una adreça –el bulevard d’Ornano– escenari de la infància de l’autor, mou la mà de l’escriptor.

“Cal molt de temps perquè torni a sortir a la llum allò que ha estat esborrat. Queden rastres en registres, però no se sap on s’amaguen, quins guardians els custodien ni si aquests guardians consentiran a ensenyar-te’ls. O potser simplement han oblidat que aquests registres existeixen”, escriu al primer terç de la novel·la, quan la veu narradora emprèn la tasca de fer recerca a l’arxiu del rastre de la protagonista absent. Com totes les de Modiano, aquesta obra també ens convida a caminar per París, en aquesta ocasió, mirant de reconèixer els escenaris de la barbàrie, de la complicitat col·laboracionista amb el nazisme, sepultada per l’actuació pública. Dora Bruder, cada un dels jueus assassinats o deportats des de França, de fet, es converteix en la mà que esborra la cosmètica institucional i mostra el rostre de la vergonya nacional francesa, no només per permetre que succeís o, fins i tot, participar-hi, també per una voluntat activa d’oblidar els morts per oblidar la pròpia manca d’ètica.

El text estén el seu compromís amb els morts participant del debat sobre com el gaullisme va decidir fixar la manera en què els francesos s’expliquen el seu paper durant la Segona Guerra Mundial –o si més no, mirant de sacsejar-lo. L’autor inspecciona amb mirada crítica com s’ha reconstruït l’arquitectura o la toponímia de la capital, i qüestiona la dificultat per accedir a les fonts i els testimonis que haurien de permetre una ampliació, noves perspectives, del relat. Ho fa en cert sentit, en la condició de ciutadà francès, de la mateixa manera que assumeix el llegat jueu del pare, i s’interroga a propòsit del paper tan ambigu que aquest progenitor va jugar durant l’Ocupació, o sobre la Unió General dels Israelites de França, que si bé és cert que va oferir assistència a molts jueus, havia estat creada pel govern col·laboracionista de Vichy, que planejava fer-la servir a la manera dels Judenräte polonesos.

A més de la ciutat, Modiano recorre en aquest text com en cap altre a la poètica de l’arxiu, de la documentació amb segell oficial. Ja abans, en la narració que completaria el tríptic jueu de l’autor –Livret de famille (1977)– donaria mostres del seu interès pel sentit i el coneixement ocult a la paperassa, i començaria a desenvolupar aquesta literatura d’allò notarial i arxivístic que afilarà en d’altres narracions: “Vaig baixar les escales de l’hospital fullejant un quadernet amb pastes de color vermell, el ‘llibre de família’. Sentia per aquell nom el mateix interès respectuós que sento per tots els documents oficials […] El registre civil estava a punt de tancar. Vaig entrar en pànic. I si es negaven a donar d’alta a la meva filla al registre municipal?”.

Allà, però, al mateix temps que la constatació de la violència d’Estat en el passat immediat, el llibre de família és un motiu d’esperança en el futur: “Havíem participat de l’inici d’alguna cosa. Aquesta nena havia de ser, fins a cert punt, la nostra delegada al futur. I havia aconseguit aquell bé misteriós del que sempre se’ns havia privat: una alta al registre civil”. En canvi, a Dora Bruder l’arxiu i el paper timbrat són l’escenari de la tensió derridiana entre la possibilitat que el que es custodia en armaris públics permeti restablir un relat furtat per la conveniència, i l’ obstinació a mantenir-h o silenciat, si no a falsejar-ho, i el paper d’autoritat arcòntica que exerceixen aquestes institucions.

Allò que Jacques Derrida posa sobre la taula a Mal d’archive (1995) només dos anys abans de la publicació de Dora Bruder és una ombra que es projecta sobre bona part de la novel·la. En certs moments, l’arxiu esdevé la institució contra la qual es proposa l’escriptura, la lectura crítica de les fonts i l’ampliació de l’espai de la recerca. Els “guardians” modianescos que “custodien” els secrets de la història bé podrien ser els “arconts” derridians que decideixen a propòsit de la visibilització o l’ocultació, la preservació o l’esborrament, dels documents, que determinen què es conserva a l’arkehîon. Modiano, en la seva imitació de les tècniques de l’historiador, segueix la recomanació de tenir present la “incompletitud de l’arxiu”, la possibilitat de “nous arxius que encara han de ser descoberts (…) per veure’s sotmesos a noves interpretacions”.

Amb totes aquestes prevencions a la mirada, i sobre la base de la denúncia que llença sobre la història, l’autor pren de les mans del silenci de la història una reconstrucció possible de la vida de la nena jueva Dora Bruder, a qui els seus pares no van poder trobar mai perquè va ser assassinada a Auschwitz.


David Aliaga (L’Hospitalet de Ll., 1989) es escritor y editor. Licenciado en Periodismo y máster en Humanidades, ha escrito sobre el hecho identitario judío en la literatura contemporánea para revistas como Avispero (México), Jewish Renaissance (Inglaterra), Cuadernos hispanoamericanos (España). Es autor de los libros de relatos Inercia gris (2013), Y no me llamaré más Jacob (2016) y El año nuevo de los árboles (2018), así como de la novela breve Hielo (2014). En 2021, la revista Granta lo incluyó en su selección de los mejores autores en lengua española menores de 35 años. Actualmente está terminando de escribir una novela por la que ha obtenido la beca Montserrat Roig.

 

 

 

 

 

 

 

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *