«Hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa»: la poesia de Salvador Espriu traduïda a l’hebreu


Por and

Una bona poesia sempre és intemporal. Un poeta pot escriure alguna cosa sobre la condició humana a un lloc del món i, dècades després, el text pot seguir vigent per a un lector a un altre lloc.

Fa poc s’ha publicat a Israel, a l’editorial Kéixev Le-Xirà, una antologia bilingüe hebreu-català de la poesia de Salvador Espriu titulada Els músics cecs. És un recull que aplega 130 poemes traduïts per Itai Ron amb un pròleg de Marta Castillon.

Els versos d’Espriu es juxtaposen amb les fantàstiques fotografies de Salvador Obiols que acompanyen aquest clip fet pel poeta Nimrod Shine el qual, fins i tot, acompanya amb la seva veu suggeridora la lectura del poema. Són imatges autèntiques de la mítica Sinera, anagrama d’Arenys, d’on eren els pares del poeta.

És cert que, per una banda, Espriu és un autor que sovint tracta la mort i el producte del món de l’art asfixiat per la bota de la dictadura però, per altra banda, és un poeta ple d’amor humà, un model de llibertat de pensament i expressió i, sobretot, Espriu és un meravellós pont de paraules entre el món íntim de l’escriptor i el seu entorn.

La poesia d’Espriu podria colpir molta gent a Israel justament en aquests moments, quan el país, que sempre ha presumit de ser un règim democràtic magnífic, veu bocabadat i amb tristor com tot s’esmicola i esfondra. Aquesta poesia té alguna cosa de profecia del passat que preveu el futur del lloc on la llibertat d’expressió ha estat trepitjada i prohibida, els homes de la paraula perseguits i els poetes, símbol de la resistència, desterrats i marginats, foragitats a l’exili (de vegades interior).

Espriu va escriure Cementiri de Sinera a meitat del segle passat, un poema que manté una correspondència amb els morts i, potser, representa una elegia sobre la fi de la cultura i la solidaritat humana sota un règim ofegador i opressiu.

 

Escolteu aquest breu clip. Simplement substituïu la paraula Sefarad per Israel i oblideu-vos que es tracta d’un poema de fa més de 60 anys i heus aquí un dels poemes més savis dels darrers temps! No és un poema de protesta, sinó un poema d’amor a la teva gent. Certament, el rerefons en el qual es va escriure no és el del govern engreixat amb més diputats que mai de Netanyahu, sinó el del règim de Franco.

Salvador Espriu sabia identificar processos. I, qui sap, potser més enllà dels temps, de fet, ens llança una advertència.

 

Parca no és una dona, sinó una por que aguaita. A la mitologia romana hi havia tres germanes filaneres que controlaven el destí, el fil metafòric de la vida, que cada ésser es guanyava des del naixement fins a la mort: Nona, la “teixidora”, teixia el fil de la vida, Dècima determinava la seva llargada i Morta, la “mort”, decidia com moria la persona i tallava el fil segons la llargada establerta.

Salvador Espriu, que dominava la mitologia grega, romana i egípcia, va escriure uns versos meravellosos: “Temo al mirall un rostre excessiu i sobtades nits amb veus…” Uns versos que els sents com un cop de puny al ventre. Ara segueix llegint i desxifrant aquest conjunt de senyals, “Vells ecos de respostes buidaven de sentit la ferida que soc”, i sentiràs com et defineix, com si algú et furgués les artèries de l’emoció.

Els lectors en hebreu poden, a partir d’ara, llegir aquests fantàstics versos i “sentir com aquells dits els filen, enllà de mars, d’escuma d’estranys somnis…”

 

El poeta i traductor Itai Ron travessa la Mediterrània per als lectors de poesia a Israel i salva les limitacions de la llengua, acostant-los a la literatura catalana amb un dels seus poetes cabdals.

No és la primera vegada, ja que fa quatre anys es va publicar una antologia de poemes de Manuel Forcano titulada Una casa on vaig estimar algú, i ara es publica aquesta antologia bilingüe amb la millor poesia de Salvador Espriu.


Itai Ron té un Grau en Arts Escèniques per la Universitat de Tel Aviv i un màster en Biblioteconomia per la Universitat de Bar-Ilan. A Israel es dedicava al periodisme, a la crítica literària i al món de la ràdio. És segurament el traductor més prolífic de la literatura catalana a l’hebreu: ha traduït autors com Montserrat Roig, Quim Monzó, Manuel Forcano, Gabriel Ferrater, Albert Sánchez Piñol i Mercè Rodoreda, entre molts d’altres. Com a poeta va guanyar el Premi de Literatura del President el 1998 amb Explorant el teixit dels pantalons (Editorial Shufra per a Literatura Selecta).

Marta Castillon Andreu és llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona i correctora lingüística. Va començar a estudiar hebreu amb el traductor i poeta Itai Ron, amb qui ha col·laborat amb la traducció d’alguns autors com Salvador Espriu o Aharon Appelfeld. Ha traduït de l’hebreu al català poesies d’autores com Rakhel, Zelda, Yona Wallach, Lea Goldberg, Dàlia Ravikovitx o Agi Mishol, i també ha participat a Sefer, festival del llibre jueu a Barcelona.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *