Bruxelles-transit: Una història narrada en ídix


Por

Una de les pel·lícules més especials de la 23a edició del Festival de Cinema Jueu d’enguany és Bruxelles-transit. Una pel·lícula estrenada el 1980, escrita i dirigida per Samy Szlingerbaum, és un rar exemplar de cinema ídix que traça el desplaçament i el trasllat d’una jove família jueva d’Europa de l’Est a Brussel·les al 1947.

En el festival d’aquest any s’han mostrat pel·lícules que aborden el problema de l’exili i l’assimilació al país d’acollida i com les següents generacions reben el “patrimoni” dels pares. Aquesta pel·lícula representa la realitat de moltes famílies que es van veure obligades a exiliar-se després de l’Holocaust i que es van trobar amb moltes dificultats, inclosa la barrera lingüística. La pel·lícula es concentra a expressar records subjectius de l’impacte d’un període sobre la família del director, i, implicitament, sobre totes les famílies, jueves o no, que fugen de les devastacions de la guerra. 

La pel·lícula està narrada en ídix, i el fet que el director triés filmar tota la pel·lícula en ídix és una forma de representar i retre homenatge a la seva “herència”; alhora, és una manera d’activisme, de reclamar el lloc d’aquesta llengua que va anar desapareixent a Europa. Tot i que l’ídix era la llengua materna de la mare, narrar les vivències d’un testimoni només en ídix, no era el més habitual. Alguns escriptors, com Elie Wiesel, van passar d’escriure el seu testimoni en ídix (Un di velt hot geshvign), a fer una nova versió en francès (La Nuit) perquè arribés a un públic més ampli. En veure aquesta pel·lícula, un es pregunta: quants parlants d’ídix hi havia a Europa als anys 80? Quants supervivents es van quedar a Europa? I quants van mantenir l’ídix com la seva mameloshn? En l’última dècada, hi ha hagut nombroses pel·lícules i sèries a plataformes en línia i al cinema on els actors parlen en llengua ídix, però sempre ho veiem representat en les comunitats jueves ultraortodoxes i establertes fora d’Europa. Aquesta pel·lícula és anterior i marca un punt de partida, mentre alhora ens planteja un debat sobre quin és el lloc de la llengua ídix a Europa o dins de la indústria cinematogràfica després de l’Holocaust.

Com a eix complementari, el festival d’aquest any també ha volgut presentar els moviments de l’avantguarda europeus del període d’entreguerres, destacant principalment, però no exclusivament, la contribució jueva, tant teòricament com artísticament, i la seva participació política contra l’ascens del feixisme. Bruxelles-transit és un exemple dels dos aspectes esmentats anteriorment que el festival ha volgut presentar: d’una banda, explica la història d’una família obligada a l’exili i les seves dificultats per adaptar-se al país d’acollida, i d’altra banda, ofereix una contribució artística amb un contingut i un estil mesurats i recitatius, amb plans llargs a l’estil Akerman, que transcendeixen amb una sensibilitat visual exquisida.

Samy Szlingerbaum, el director d’aquesta pel·lícula, va morir el 1986 als trenta-sis anys. Va ser un autodidacte quant a l’aprenentatge del cinema; va passar quatre anys a Israel i un a Nova York, on va fer un curs de fotografia. Va col·laborar amb Chantal Akerman, i va realitzar dos curts i un únic llargmetratge, Bruxelles-transit. Durant els 80 minuts que dura la pel·lícula, el director interpel·la els records de la seva mare mitjançant la seva veu en off, una veu que es va arrossegant amb una nostàlgia lligada pel record i enllaçada amb cançons del passat, tot narrant en ídix, “un llenguatge que s’esvaeix a mesura que els seus darrers parlants es perden a la ciutat” amb paraules del director.

L’ídix va ser llengua pertanyent a les comunitats jueves asquenazites. Es va desenvolupar tant a Europa Central com a Europa de l’Est a partir del segle X i des de llavors va anar evolucionant en diverses regions al costat de les llengües locals. Part de la sintaxi i el lèxic de l’ídix provenen de l’alemany gòtic, però aquesta llengua posseeix també influències de l’hebreu, del llatí i especialment de les llengües eslaves. En aquests territoris, després de la Segona Guerra Mundial, la població que parlava ídix va passar de 10 milions a no més de 2 milions de persones que avui dia parlen ídix arreu del món. A l’ídix se li denominava mameloshn (que vol dir “llengua de la mare”) per diferenciar-la de l’hebreu, denominada com loshn koydesh (que vol dir “llengua sagrada”). L’ídix era la llengua vernacla, la llengua oral que es feia servir a les llars, al mercat i en la vida diària, mentre que l’hebreu era la llengua de l’estudi, utilitzada només en les sinagogues i en els centres d’estudis religiosos. La llengua ídix és per antonomàsia la llengua de la diàspora i d’allí que la llengua, encara que escrita amb caràcters hebreus, recull elements de diversos països com de les llengües germàniques, eslaves i romàniques.

Al llarg de la història, la llengua ídix s’ha vist repetidament amenaçada. L’extermini dels jueus a Europa durant la Segona Guerra Mundial és el que portarà aquesta llengua gairebé a la seva desaparició. Per combatre-ho, la llengua ídix va tenir activistes lingüístics, polítics i socials que van lluitar per la permanència d’aquesta llengua a Europa. Un dels moviments més prominents va ser el moviment bundista. Aquest moviment va sorgir en part com a acte reaccionari al moviment sionista, moviment que decretava l’hebreu com a llengua per al nou estat d’Israel. El bundisme, considerat un moviment polític socialista, mantenia com a lema del seu moviment el concepte de Doykeit (l’aquí). Defensaven que el jueu centreeuropeu havia de poder viure amb els seus coetanis europeus podent, a la vegada, preservar la seva llengua materna, l’ídix. Però un cop els jueus es veuen forçats anar a l’exili, la llengua patirà de nou un altre desafiament per a la seva permanència: l’assimilació. Arran d’això, sorgeix llavors un altre veritable activisme, l’activisme de l’ídix al món de l’art, com veiem representada en aquesta pel·lícula, on els artistes defensaran la llengua ídix, tot i la desaparició dels seus parlants.

Això queda reflectit en el subtítol de la pel·lícula on podem llegir la frase “récit en langue yiddish“, dirigit a aquells que veuran la pel·lícula, però no coneixen o no han sentit mai la llengua ídix. Perquè quedi encara més clar que la pel·lícula és en ídix, o inclús podem dir que ja pensant en els seus espectadors de parla ídix, el director ens mostra tot seguit, després del títol en francès, el títol i el subtítol de la pel·lícula escrits en ídix, en caràcters de l’alfabet hebreu, on podem llegir: “dokh brisel, a mayse in der yidishe sprakh“. 

La pel·lícula va dedicada a la seva mare i el fet que sigui narrada en ídix és una altra manera de dedicar-li la pel·lícula; recordem, com he comentat abans, que a l’ídix se li denomina com a mameloshn, la llengua de la mare.

La pel·lícula comença amb una cançó cantada per la mare en veu en off, mentre veiem imatges de trens i d’una estació de nit; les imatges evoquen una sensació d’estar de pas, del no lloc, del sense pàtria. El viatge en tren és utilitzat pel director, com també ho van fer servir molts escriptors de la literatura ídix, per projectar allò que representen els seus personatges, un constant anar i venir, un viatge que es pot resumir millor amb l’anècdota popular, que dona títol també a un llibre de Claudio Magris, on un jueu d’una petita ciutat de Polònia pregunta a un altre jueu que està a punt de marxar: “Cap a on vas?”. “Cap a Amèrica” ​​respon l’altre. “Tan lluny?” li pregunta el primer, i el segon li respon: “Lluny d’on?”. Aquesta anècdota resumeix perfectament l’estat d’apàtrida dels jueus a Europa. Aquest viatge “forçat”, aquest exili, recull l’essència del poble jueu que tan bé mostra aquesta pel·lícula.

Bruxelles-transit, com he comentat abans, és l’únic llargmetratge de Samy Szlingerbaum. Explica la història de l’arribada dels seus pares a Bèlgica el 1947. Eren jueus polonesos que havien passat deu dies viatjant per Europa amb tren. La pel·lícula narra concretament el viatge des del punt de vista de la seva mare i els intents de la família per construir una casa, la lluita per trobar feina i els esforços per integrar-se al país d’acollida.

Basat en les mateixes experiències dels seus pares, Szlingerbaum va ambientar la pel·lícula en un moment de desplaçament després de la Segona Guerra Mundial. En la pel·lícula, no veiem cap etapa del viatge de la família a Bèlgica: només en sentim parlar en la narració en veu en off de la mare de Szlingerbaum. Aquesta narració en ídix és el nucli de la ressonància emocional i històrica de la pel·lícula, i les imatges visuals existeixen com a contrapunt. En mostrar una preferència per als plans llargs, les captures frontals i una narració completament en veu en off, Szlingerbaum allunya encara més la pel·lícula de les formes de ficció convencionals. La pel·lícula, més enllà d’explicar una història, evoca sensacions a través d’unes imatges captivadores. Aquestes imatges tenen una qualitat meditativa: el cant de la mare, aquella melodia sense lletra, que en la cultura jueva es denomina com a nigún, és una pràctica que porta a estats meditatius, i que representa tan bé aquesta monotonia de la rutina diària. Per exemple, mentre la mare recorda el viatge de Polònia a Bèlgica, el director intercala lentament plans dels trens que arriben a la Gare du Midi de Brussel·les amb plans relacionats obliquament de trens que passen, de l’estació i de la gent que hi espera.

A la segona part de la pel·lícula, la mare de Szlingerbaum explica les seves experiències com a jove esposa i mare en una ciutat aliena. Hi ha una enorme sensació de solitud i alienació a la seva narrativa, principalment per la seva condició d’immigrant i per la barrera lingüística. Anem veient, però, com amb el pas del temps es produeix un canvi, com la narració en ídix en veu en off de la mare passa a una narració en francès tot dirigint-se cap als seus fills dins l’escena, a la pel·lícula. Tant aquest gest de parlar en francès als seus fills com el gest de llençar una safata de farfalej al riu, es mostren com a presagis del procés d’assimilació a una nova cultura, deixant la cultura del passat enrere.

En conclusió, és un assaig audiovisual d’un esdeveniment històric poc narrat al món del cinema. Molt poques pel·lícules parlen del que va ser dels jueus després de l’Holocaust i poques pel·lícules van ser rodades als anys vuitanta en ídix. La pel·lícula esdevé un document per a la història i alhora un homenatge a la llengua ídix, un ídix parlat a Europa abans de l’Holocaust i que Szlingerbaum recupera en els anys vuitanta mostrant la realitat de la seva història personal, que és alhora una història col·lectiva.


Golda van Der Meer és doctora per la Universitat de Barcelona en estudis lingüístics, literaris i culturals. El seu projecte de recerca se centra en el desenvolupament de la poesia modernista ídix en relació amb l’experiència de l’exili durant el període d’entreguerres. És també una de les editores de la revista Mozaika i col·labora amb el Festival de Cinema Jueu de Barcelona.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *