De Kertész a Steiner: els reptes de la pedagogia, la cultura i la identitat després de l’Holocaust


Por

Imre Kertész. Taller Paréntesis

“Déu va crear el món i l’ésser humà va crear Auschwitz” (I.Kertész)

L’Holocaust fou un fet tan terrible i desmesurat que ni els mateixos presoners ni els responsables de la matança eren capaços de creure que havia passat. Víctimes i botxins albergaven una realitat tan colpidora, una veritat tan crua, que les seves consciències no estaven preparades per entendre tal deformitat. Mai, enlloc i en cap època, s’havia viscut un fenomen on s’haguessin destruït tantes vides humanes en tan poc temps, de forma ordenada, premeditada i sense odi. L’Holocaust és un fet tan gran, que no es podrà concebre en la seva totalitat. Només es podrà entendre a partir de milions dels seus trossets i, tot i així, encara no se’n veurà la magnitud. Un supervivent, Imre Kertész, es preguntarà on queden la cultura i la creativitat universal forjades pel pensament tràgic. A causa d’això, mai més podrà deixar de recordar i aprendrà a emprar allò negatiu per sobreviure. 

Shoah; del totalitarisme a l´home

El soldat va convertir-se en assassí professional; la política, en crim; el capital, en una gran fàbrica equipada amb forns crematoris i destinada a eliminar els éssers humans; la llei, en regles d’un joc brut; la llibertat universal, en una presó dels pobles; l’antisemitisme, en Auschwitz; el sentiment nacional en genocidi. (I. Kertész) 

La raó fonamental d’una ideologia totalitària és la transformació de les classes en masses i el desplaçament dels centres de poder a la dimensió del terror. Es sostenen fins i tot extrems complexos en què el terror ideològic no és il·legal, sempre que es cregui que la naturalesa i la història han de desenvolupar-se sense cap impediment per estabilitzar la humanitat. Davant d’aquest paradigma, culpable, innocent, raça o classe són paraules sense valor. L’objectiu d’una ideologia totalitària no és inculcar o introduir noves conviccions, sinó destruir qualsevol voluntat a tenir-ne: «ho vaig fer perquè m’ho van manar», dirà Levi. Així mateix, les ideologies tracten d’explicar la història emprant una lògica que destrueix tota relació amb la realitat.  

Després de la derrota del nazisme, els psicòlegs es van fer moltes preguntes entorn al fet totalitari, a la dominació i a la manipulació de milions de persones racionals fins convertir-les en masses conformistes. No es tractava de matar seguint unes idees fanàtiques, van concloure, sinó d’humiliar, dominar, convertir l’home en un animal, torturar carn i ànima fins que perdés tota substància humana. Kertész diu en la seva obra Un instante de silencio en el paredón que cap totalitarisme de partit o d’estat pot existir sense la discriminació. Exposa clarament que el nazisme en concret transforma el vilipendi dels éssers humans en l’aniquilació total i visible del seu sistema de valors, del seu teixit cultural. Així, el botxí sent menys compassió per la víctima, consumida física i mentalment, i fins i tot li pot semblar que li alleuja la càrrega.

La banalitat del mal

S’acostuma a entendre la raó com a valor de construcció de la humanitat, com a virtut. També es creu que els conflictes de l’Europa del segle XX van ocórrer per una manca de racionalitat. Al contrari, els crims no es van produir a través de la irracionalitat. El crític i teòric de la cultura George Steiner es fa la següent pregunta: com és possible que una persona llegeixi Rilke al matí, escolti Schubert a la nit, i al migdia vagi a treballar a Auschwitz? El que ens ensenya el nazisme és que una persona pot estar ben educada, haver rebut una formació germànica de sòlids referents humanístics i, tot i així, cometre monstruositats. És un problema de raó o de sensibilitat? Pot ser justificable l’extermini des del punt de vista de l’imperatiu categòric kantià? Si fos així, el deure quedaria exclòs de tota ètica en la vida quotidiana del monstre nazi. Així ho exposa Michel Onfray en l’obra El sueño de Eichmann, un diàleg entre Kant i Eichmann, poc abans que aquest fos jutjat pels seus crims. Podríem assignar aquest tipus de pensament a un nazi com Heidegger, o fins i tot Spengler, cèlebre per La decadència d’Occident, però costaria d’imaginar que un funcionari corrent hagués fet una lectura rigorosa de la Crítica de la raó pura. El mateix Eichmann, poc abans de ser condemnat a mort a Jerusalem, es justificava dient que ell no havia matat a ningú, que només era un simple funcionari i que, a més, no tenia res en contra dels jueus.

Kertész explicita a la seva obra que, al cap i a la fi, per assassinar a millors de jueus, l’estat no necessitava antisemites, sinó bons gestors. Aquesta forma de justificació és la veritable preocupació de molts pensadors a partir de llavors. L’Holocaust era un fet que no havia passat mai. Max Horkheimer i Theodor Adorno, filòsofs, pensadors i sociòlegs alemanys, sostindran que aquesta raó és el que il·lumina l’aniquilació massiva. Un extermini instrumental, una massacre que fins llavors es creia que només podia ser fruit de la passió i de la ràbia, es va produir durant l’Holocaust sense cap tipus d’odi. Això és el que Arendt en dirà l´horrible novetat del totalitarisme, la banalitat del mal, o el que Kertész en dirà l’intel·lectual ideològic. Paul Celan o Primo Levi també sostindran que l’Holocaust es va realitzar amb la raó com a instrument de la massacre, i que el mal es pot fer burocràticament. Jean Améry, filòsof austríac jueu deportat a Auschwitz, dirà que la fe en la humanitat, després de patir la tortura, ja no es recupera mai més. En el mateix sentit, Kertész cita a Sandor Marai per definir l’Holocaust com una «pèrdua del jo», un «rentat de cervell». 

Els relats del Levi, Kertész, Arendt, Wiesel, Améry i molts altres, ens volen mostrar que els protagonistes del genocidi no són els supervivents. Tampoc ho són els opressors i el seu sistema d’horror, ni tampoc el narrador, sinó que ho són les víctimes; els enfonsats. És aquest testimoni absent el que el lector ha de descobrir en els seus relats. En tots ells es produeixen escenes inesperades, contradictòries, absurdes; els habitants de Jedwabne que varen deixar de ser humans durant uns dies pel fet de massacrar els seus veïns jueus, amb qui havien conviscut durant generacions; o aquell soldat que podia donar un cigarret a un pres, i l’endemà matar-lo; o aquells que omplien farcells de nens per llençar-los vius a les fosses, arrancats de les mans de les seves mares; o els amics dels escapats que els deixaven morir de gana perquè els consideraven còmplices. Kertész dirà que la llei del nostre món és l’error, el malentès, el no-reconeixement de l’altre, un imperatiu que ens aïlla de qualsevol responsabilitat aliena. S’esdevé així una defensa del testimoni, que serà únic i infinit. 

El totalitarisme ideològic colpeja amb més força a la creativitat, una idea que sosté Kertész. Afirma que la cultura espiritual, intel·lectual i creativa o el consol religiós no pal·liaven el dolor del presoner, ja que aquesta «cultura» havia passat a formar part de l’opressor. «Améry es dirigeix a l’esperit negat», dirà. Vivim immersos en formes totalitàries molt subtils, que no maten gasejant ni cremant cossos. En el nostre dia a dia, dirigents polítics i ciutadans -ciutadans privilegiats a la «zona grisa»-, miren de reüll l’horror a les costes italianes, com els ciutadans alemanys que veien passar els vagons segellats dels ferrocarrils i seguien passius i distants; negligents. En silenci. El replantejament ètic i pedagògic de l’educació després de l’Holocaust requereix, doncs, d’una fórmula bàsica: la llibertat, el temps i el testimoni.

La llibertat va més enllà de posseir bens materials o drets. És la llibertat de ser digne, de ser persona i, en tot cas, de poder morir com un individu lliure que escull la companyia en l’acomiadament i, si pot ser, amb algú que en faci memòria. Doncs, així vivim nosaltres. Restem permanentment en l’adéu, deia Rilke, al contrari dels presoners dels Lager, éssers a qui se’ls va negar el dret de la mort, condemnant-los a ser cadàvers vivents, esquelets en vida, com hem vist en molts reportatges. La víctima ja no és ni un nom, i rere el titular de l´Holocaust, passa a ser oblidada. En aquest cas, a la mort també se l’ha desproveïda de l’ànima.

Kertész critica el concepte de l’Holocaust com a principi general. La història ha posat nom a un fet horrible i, d’aquesta manera, ha pogut començar l’oblit de les persones sota la dimensió universal del fet, que desfà tota possibilitat de record del singular. Quan la paraula tragèdia s’escriu als llibres d’història en majúscules, la individualitat del testimoni desapareix. Les víctimes ja no són tractades com éssers humans singulars. Llavors, pertanyen a una catàstrofe que ja es pot arxivar i oblidar. Quan les víctimes només són dades, s’extingeix tota possibilitat de compassió. La víctima ja no és víctima davant del món, i queda silenciada pel mateix totalitarisme, amb la protecció del deure de l’opressor. Kertész cita Améry en la seva obra, on diu que les víctimes apareixen com a reaccionaris oposats a la història. El fet que alguns sobrevisquin es presenta en la història com una avaria. Améry subratlla molt aquest concepte d’ésser-avaria. Així doncs, si de la tragèdia grega en varen sorgir els relats que varen donar pas a la cultura, segons Kertész, de l’Holocaust també se’n podria fer la mateixa lectura.

Marcell Nagy en un fotograma de ‘Sin destino’, pel·lícula que evoca la historia personal de Imre Kertész.

Del testimoni a l’art

Les ciutats dels estats capitalistes occidentals són fàbriques de consumidors. De fet, si féssim una distinció entre consumidors i creadors, veuríem que hi ha persones que tenen un gran delit de generar continguts -probablement per una missió transcendent o per conflictes filials propis de treballs freudians-, i d’altres que se senten més còmodes consumint-ne continguts. Arribats a aquest punt, la resposta a la pregunta de George Steiner podria ser la següent: Si procurem de fer artistes i no pas consumidors, entendrem que l’art de crear explicita necessàriament que ens donem els uns als altres. És a dir, des del moment en què s’executa una producció artística, en un temps i espai concret, l’artista està obligat a entendre que, en el patiment de l’altre, ell, com a recipient artístic, en pot esdevenir la cura. I entenem el dolor com la insatisfacció davant una vida finita. Si parlem de creador, al·ludim a una consciència que destrueix l’ego, destrueix l’espai i el temps -utòpic i ucrònic-, fa desaparèixer la por a la finitud i, per tant, a la necessitat de cometre atrocitats, com les d’aquells funcionaris que varen ordir un extermini sense passió.

El fet educatiu també ha de ser possible per als consumidors, però sempre des de la base de la sensibilitat, d’una educació per a l’art i per l’art. Gestionar amb èxit l’art es manifesta com la voluntat de voler gaudir de l’etern ara i alhora tenir la infinita voluntat de transmetre’l als seus oients. És a dir, creem perquè volem fer millors persones en la gestió concreta de l’obra, doncs creiem en un patiment de l’altre semblant al nostre. En aquest precís instant de gestió artística és difícil que hi hagi maldat, ja que es troba en una disposició creativa més propera a la idea que a la raó, a l’emoció que a l’intel·lecció. Kertész afirma que el poeta mai podrà infringir aquesta llei, ja que llavors la seva obra seria injustificable. Simplement dolenta. Tinc la sensació que els assassins dels Lager foren uns consumidors i intèrprets excel·lents (pel que fa a la raó adulta instrumentalitzada), però que els mancava la part creativa, o la curiositat infantil que mai es corromp, per adreçar-se als seus actes. És clar que, després d’haver tocat el cel, d’haver donat transcendència al fet i coherència al relat, hom es precipita en un fugaç descens a la terra, al cos. És quan deixem anar el dit de la tecla, el pinzell de la mà o la paraula de la llengua, que ens podem sumir en els pensaments o les accions grises, ja que s’ha dissolt la més pura vibració.  

Si estem d’acord que l’ètica al dolor aliè és més propera a la sensibilitat que a la racionalitat, com hem d’educar aquesta sensibilitat? Esdevenir artistes remunerats tampoc seria l’únic fi de l’escola, és clar, però sí el fet de generar un interessant camí pedagògic. Té sentit un currículum ple de grans referents literaris o musicals, si després la cultura no és capaç de crear noves propostes? La cultura no esdevé cultura quan hi ha una ingesta indigerible de continguts, sinó quan el seu resultat final és el plaer per la creació pròpia. El fracàs es dona quan, malauradament, després del treball dels autors que es donen a nivell curricular, molt pocs alumnes tenen curiositat per generar creacions artístiques pròpies. És a dir, la cultura esdevé morta quan després de d’anys i anys de formació acadèmica no hi ha un motor intern en l’individu que generi propostes creatives personals o col·lectives. Una hermenèutica artística singular. 

Superar l’ego no deu ser gens fàcil, donar-se a l’altre, tampoc. Sentir-se lliure sense coartar la llibertat dels altres és una proesa. Compartir i acompanyar els humiliats amb compassió és un gest infinit; doncs com deia Sartre, som el que fem amb el que van fer de nosaltres. Però tenim el deure d’educar i la necessitat de realitzar obres, i encara que sapiguem que el niu de l’oreneta serà destruït, i s’haurà de tornar a fabricar, hem de mostrar voluntat de seguir somiant perquè arribi la propera estació. 

L’experiència vol conèixer, la ideologia dominar i l’artista descriure. A les tenalles de la ideologia i de l’experiència, la tasca de l’escriptor sembla desesperada. La tasca de l’art és oposar el llenguatge humà a la ideologia, recuperar la capacitat d’imaginació i recordar a l’home el seu origen, la seva situació i el seu destí humà (I.Kertész)


Gal Gomila Llobet és músic, mestre i escriptor. És diplomat en magisteri per la URL Blanquerna de Barcelona.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *