Ressenya de “Participar del món. Escrits 1941-1945”, Hannah Arendt


Por

Hannah Arendt, Participar del món. Escrits 1941-1945 (Stefania Fantauzzi (intr.), Anna Soler Horta (trad.), Edgar Straehle (trad.), Palma: Lleonard Muntaner, 2020

A Participar del món s’apleguen textos de Hannah Arendt publicats als EUA entre 1941 i 1945. Arendt havia aconseguit arribar a Nova York l’any 1941 i els escrits editats en aquest llibre ens la presenten intervenint activament en els debats sobre com encarar la persecució nazi dels jueus europeus i les propostes d’organització política. Gràcies a la recerca i a l’edició de Stefania Fantauzzi, podem llegir el recull complet dels articles que va escriure per a la columna «This Means You» de la revista Aufbau, en traducció catalana d’Anna Soler-Horta, així com totes les discussions i conferències que es conserven de les sessions del Jove Grup Jueu (Die Jungjüdische Gruppe), un grup organitzat per Arendt i el sociòleg Joseph Maier. A càrrec d’Edgar Straehle, la versió catalana de les actes d’aquestes reunions en constitueix la primera traducció integra publicada a escala internacional.

Es tracta de textos redactats en plena guerra i quan l’estat d’Israel encara no estava constituït. Alguns d’ells veieren la llum quan tan sols arribaven ecos del progressiu enduriment de la persecució del jueus, donat que no va ser fins 1943 que es conegueren totes les informacions dels camps d’extermini i de la resistència jueva. No hi trobem la formulació d’una doctrina, sinó que s’hi entreveu un pensament en moviment, apassionat, fruit de la voluntat d’intervenir i de prendre posició entorn de problemes urgents: la qüestió jueva, la participació a la guerra, l’antisemitisme contemporani, el problema judeoàrab a Palestina, la figura del refugiat com a avantguarda del segle XX, el lloc del sionisme en aquest context. 

Des de 1933 Arendt s’havia anat aproximant a posicions sionistes, atès que les veia com l’única opció per resistir i intervenir políticament enfront de la persecució dels jueus europeus. El sionisme parlava dels jueus en termes de «poble oprimit», cosa que permetia, d’una banda, que la qüestió jueva passés d’un estatut privat o social a un de públic o polític i, en el mateix gest, que anés més enllà dels problemes que la integració plantejava. D’altra banda, el sionisme semblava possibilitar el naixement d’una vida política i la sortida de la dependència i de l’acosmisme característics de la història jueva. Justament, Arendt considerava que l’antisemitisme contemporani havia emergit d’aquest caràcter apolític del poble jueu i alhora de les noves condicions d’exclusió derivades del procés de emancipació modern. Amb això apuntava al fet que l’antisemitisme no era un fenomen natural, sinó polític, de manera que només es podia resoldre trobant una resposta política: «val més defensar-se dels enemics que fugir-ne», escrivia l’any 1942 1

Ara, també considerava que la lluita per la llibertat no s’havia de deixar en mans de notables, de l’estructura dominant d’organitzacions filantròpiques o de potències estrangeres que haurien de garantir el futur de Palestina. D’aquí les seves proclames a l’autoorganització, la seva proposta de formar un exèrcit jueu i participar a la guerra, el valor que concedeix als grups de resistència o els seus elogis de l’element insurreccional en els guetos. S’havia de formar un exèrcit jueu per tal que el poble jueu s’expressés políticament lluitant contra Hitler, com un poble europeu més. I és que en els textos inclosos en aquest llibre, Arendt no deixa de recordar que el poble jueu «ha contribuït tant a l’esplendor i la misèria d’Europa com qualsevol altre poble», de manera que «no és veritat que hàgim estat sempre i a tot arreu perseguits innocents» o objectes de la història 2 

Calia, doncs, intervenir per tal de re-presentar el grup dels jueus europeus, no en el sentit de la representació característica dels partits polítics, sinó en el de posar-se en joc, de prendre part en la determinació del propi destí. Per aquesta raó, la lluita s’havia de lliurar com a poble jueu i en termes d’igualtat i de solidaritat política entre pobles, en lloc de confiar en els exèrcits d’altres o només ajudant a les víctimes amb obres de caritat; en realitat, Arendt ve a dir que aquells que no estan presents en la guerra, no ho estan tampoc en la pau, això és, no estan en condicions de participar en les futures conferències de pau. 

Malgrat estar propera inicialment a posicions sionistes, en aquests escrits per a la revista Aufbau podem constatar-hi que se n’allunya, tot i que Arendt sempre va considerar que les seves anàlisis crítiques del sionisme, a vegades iròniques, s’havien d’entendre com les d’algú que formava part d’una oposició lleial. 

De fet, si fins 1942 els sionistes semblaven advocar també per un exercit jueu que intervingués a la guerra contra Hitler, finalment la seva aspiració es va acabar reduint a la petició de crear un estat jueu a Palestina. A més a més, es caracteritzaven per descriure la identitat jueva mitjançant definicions de caràcter substantiu i ahistòric: un poble escollit, víctima d’un antisemitisme immemorial. Per a Arendt, la qüestió era com ser jueva i no què és ser jueva. I és en aquest sentit, que l’any 1942, amb Maier, crearen el Jove Grup Jueu 3, amb l’objectiu de reflexionar «sobre la refundació teòrica de la política jueva» i amb l’ànim de «generar un espai inclusiu i democràtic», sense compromisos amb les ideologies corrents i amb la possibilitat de posar en qüestió algunes posicions sionistes. Tant Maier com Arendt entenien que «l’autocrítica no pot equiparar-se amb l’autoodi. La crítica que el patriota jueu adreça al seu poble té com a objectiu preparar millor el poble per al combat» 4

Així mateix, trobem reflexions d’Arendt en les quals, a més de recordar que Palestina, el lloc de realització del projecte sionista, no és una terra deshabitada, insisteix que el progressiu palestinocentrisme de les polítiques del moviment sionista constitueix un greu error, atès que atempten contra la necessària solidaritat dels pobles europeus. 

En els textos aplegats en aquest llibre hi trobem, a més d’això, intervencions sobre temes urgents en aquells anys, per exemple, la qüestió al voltant de com construir un mon comú després de la guerra i de la derrota del totalitarisme nazi o la possibilitat de la dissolució dels estats nacionals i l’organització d’una futura Europa federal 5. Però Arendt no planteja aquestes qüestions en abstracte sinó en «temps foscos», quan «els refugiats de tots els països, foragitats arreu, s’han convertit en l’avantguarda dels seus pobles» 6. Així doncs, tracta de repensar la ciutadania a partir d’aquells que en són exclosos. Altres temes tractats en aquestes pàgines deriven del nou significat adquirit pel terme «refugiat» en un segle XX que ha posat en evidència els límits de les tesis assimilacionistes i el pobre abast dels Drets de l’Home, en moments en què havia tingut lloc una desnacionalització en massa i no quedava cap autoritat per protegir els apàtrides ni cap institució que desitgés garantir-los-hi. Així, l’any 1944 escriu, «Tenint en compte els convenis jurídics internacionals en vigor, tots els intents de solucionar la qüestió dels apàtrides convergeixen en el propòsit que els refugiats tornin a estar en disposició de ser deportats» 7. Per tant, la història del poble jueu ha prefigurat les desventures dels pobles d’Europa: «la història jueva sembla la història d’un progressiu esdevenir estrangers al món», per dir-ho amb paraules de Stefania Fantauzzi a la seva interessant i documentada introducció a aquest llibre. 8

Malgrat que aparentment només reuneix textos de circumstàncies, intervencions en viu, Participar del món constitueix un llibre important, on trobem el que podríem entendre com a preàmbuls del pensament posterior i més conegut d’Arendt, entre ells la pregunta pel sentit de la llibertat política, el món comú, la idea segons la qual pertànyer al poble significa participar del poder polític i la relació entre violència i política. A més, en aquests escrits trobem eines per tal de recuperar i descobrir la complexitat dels debats i polèmiques entorn de la política i la resistència jueva, en un moment en què calia prendre posició i respondre als esdeveniments. Alhora, la lectura de molts dels articles ens fan conscients de com semblem haver oblidat avui –malgrat els nombrosos llibres, pel·lícules i discursos sobre els terribles esdeveniments de la destrucció del jueus per obra del nazisme que la persecució tenia l’objectiu d’exterminar un poble europeu. 


Fina Birulés és professora de Filosofia Contemporània a la Universitat de Barcelona (1979-2020). Les seves línies de recerca s’articulen entorn de dos nuclis: subjectivitat política, historia i acció, i qüestions de teoria feminista i l’estudi de la producció filosòfica femenina —amb especial atenció a l’obra de Hannah Arendt i altres filòsofes del segle XX—, activitat que desenvolupa en el marc del Seminari Filosofia i Gènere-ADHUC des de la seva fundació. Algunes publicacions sobre Arendt:
Entorn del pensament, la política i el feminisme (2014), Hannah Arendt. El orgullo de pensar (2018), Feminisme, una revolució sense model (2018), L’embolic del gènere. Per què els cossos importen? (amb J. Butler i M. Segarra, 2019) i Hannah Arendt: Llibertat política i totalitarisme (2019).

Show 8 footnotes

  1. «La crisi del sionisme», pàg. 99
  2. «Ceterum Censeo…», pàg. 50
  3. «Actes», pàg. 176
  4.  Cui Bono?, pàg. 63
  5. «La crisi del sionisme», pàg. 101
  6. «Paciència activa», pàg. 47/159
  7. «Humiliats i sense drets», pàg. 160
  8. pàg. 20

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *