Moisès Remós: Retrat fúnebre d’un jove jueu mallorquí


Por

Palau Chiaramonte-Steri

Moisès ben Isaac Remós (1406-1430) és una figura de la nostra literatura que és tan poc coneguda com inusual. Amb prou feines en conservem un petit recull de poemes1, del qual només la present lamentació ha estat mai publicada.

De Remós sabem que era català, altament educat i que havia viatjat força, en vista de la seva curta vida.2 Nascut a Palma, Moisès s’educà a la ciutat de Roma, on hauria arribat en la seva joventut. Tot i que no sabem ni com ni quan abandonà la seva Mallorca natal, podem aventurar que, després dels atacs de 1391 i el posterior declivi del call, l’illa havia deixat de ser un lloc segur per viure, i menys encara per rebre una educació. Tenim evidència que Remós passà uns anys a Sicília –aleshores part de la Corona d’Aragó– on exercí la medicina. Fou precisament a Palerm on, als vint-i-quatre anys d’edat fou falsament acusat d’haver enverinat un pacient cristià. Acusacions similars contra jueus eren malauradament comuns en aquella època turbulenta.3 L’execució de Remós tingué lloc en 1430, data que deduïm de la declaració de l’autor respecte a la seva edat.4 El text de la lamentació que presentem comença amb un paràgraf introductori, escrit en prosa, que revela que l’autor escriu el poema des de la presó, el dia abans de morir.

Val a dir que l’estil literari de Remós no és particularment remarcable: si ha passat a la història de la literatura hebrea és precisament a causa de les luctuoses circumstàncies que envolten aquest poema.5 És el cant de cigne no tan sols per a Moisès, però també per als jueus catalans medievals. Remós implora que la persona que trobi el seu manuscrit el difongui i copiï tot enviant-lo a altres perquè, amb sort, pugui arribar als seus parents. Ignorem si els pares de l’autor es troben encara a Mallorca, però podem suposar que no són presents a Roma o Palerm, atès que el poeta no està segur de com o quan els arribarà la notícia de la seva mort.

El nom de l’autor apareix explícitament en el text, però també en forma d’acròstic.6 Tret d’allò que podem esbrinar a partir del poema, poca cosa més sabem sobre la vida de l’autor. El seu nom apareix en un manuscrit sobre la recepció de l’herència de Remós per part de Moisès Rieti, qui al seu torn morí en 1460. El document esmenta que Moisès Remós morí i fou enterrat a Palerm, encara que atribueix erròniament la seva mort a una topada amb bandolers.

El text hebreu de la lamentació és simple, d’un aire gairebé popular, però ple de referències cultes i elaborats jocs de paraules. Tot i que presenta alguns punts de corrupció, en general no hi ha llacunes textuals que n’afectin el sentit. Sembla que Remós s’inspirà en la història talmúdica d’Elazar ben Durdàia7, atesa la concomitància en la invocació dels cels, astres i planetes. El poeta descriu com la natura, la filosofia, la Torà, àdhuc les constel·lacions zodiacals i el coneixement sencer personificats planyen el seu fat immerescut.8 D’alguna manera, Remós presenta la injustícia de la seva mort –que es deu a una acusació falsa– com a trencament de l’equilibri còsmic, una violació de la justícia entesa com harmonia universal. L’univers sencer es demana com pot ser que una persona justa hagi de sofrir un destí tan trist i injust.

L’elegia ens mostra l’abast del coneixement de l’autor, familiaritzat amb un ventall d’àrees d’estudi: càbala, filosofia grega i jueva, teologia, llengües, literatura hebrea i ciències naturals. El poema és llarg 9 i un tant digressiu, com si el poeta es perdés en la metàfora del conflicte còsmic i, de sobte, se n’adonés de la brevetat de la vida, de la imminència de la mort. La traducció que avui presentem, i que abasta el poema complet, es basa en la versió de Kahana. 10

Traducció

En el Nom de l’Etern, que Ell porti a bon terme la meva tasca, amén. Escric aquesta lamentació en un diumenge, car m’han dit que demà em mataran, ai de mi! Déu vulgui que la meva mort serveixi d’expiació dels meus pecats. Entre plors i sanglots, sense cap més consideració ni reflexió, agafo la ploma i a Déu clamo mentre escric. Faig un vot a Déu, a fi que si aquest escrit arriba mai a mans d’algú, que el llegeixi, el copïi i l’envïi a altres fins que arribi a mans dels meus desconsolats parents. Hi inscric en acròstic el meu nom, Moisès Remós. Ai las de mi, i ai dels nostres pecats!

Qui havia de creure que, com un brivall,
moriria un savi que cercava l’Etern,
que com un bou que porten a l’escorxador
portarien Moisès, un home de Déu?

M’acusa l’atribut de la Justícia. M’ajusticien
el Rostre Petit, Príncep del Segell
De mi s’amaga la llum del Rostre Fulgent.
L’Ancià dels Dies sordeja als meus clams11.

Vós que sou U, incorpori, de forçosa existència,
motor i patró, causa primera i darrera,
savi, omnipotent, sense forma ni canvi,
Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?12

La mala estrella, el pitjor dels fats,
el destí més misteriós, contra mi s’arrengleren.
Ben cert és que pecat comporta pecat,
i per això al meu pit el cor tremola i trontolla .

Prínceps sants, eterns patriarques, alceu plany!
Corona, Saviesa, Enteniment,
Pietat, Justícia i Misericòrdia,
Glòria, Esplendor, Fonament del món, Divina Presència!13

S’han tornat a reunir, els abismes del No-res,
Com fosca que s’esvaeix, morirà així la meva ombra.
I si retorno, és a l’Etern a qui retorno,
Ull per ull, aquest és el destí que desitjo.14

D’Intel·ligències separades, Prínceps excelsos,
d’Àngels de la pau s’alça el plor amarg.
D’aquells la essència dels quals és Coneixement,
plors ressonaran vans el dia del meu traspàs.

De dol per mi estarà l’Intel·lecte actiu.
Desfets em respondran, ma pena és gran.
No restarà al món cap ment humana,
que, com la meva, pugui rebre el flux de llur cabdal!

Es vesteixen de tenebra i sac els cels.
Les Esferes totes cobreixen el seu cap.
El dia que jo mori, cessarà Aravot
de moure, com acostuma, les Esferes.15

Esglaiats contemplen els cels la meva mort cruel.16
Es descentra dels astres la perfecta òrbita.
Com un xai, com el Taure em condueixen
lligats com Bessons les meves mans i peus.17

Mans lligades que, caminant enrera com Cranc,
tinc ferm a l’esquena, tinc el coll trencat.18
L’Adversari19 que em jutja, a la destra assegut,
bé em sembla un Lleó brogint per la presa.

A crits plora Verge, defensant la meva causa,
de justícia la Balança prega, però no hi ha qui escolti.
El càstig, la culpa, com Escorpí punyent,
són destres Sagitaris, apuntant-me al cor.

Com herba que Capricorni menja em rosseguen.
Ai, planyeu els ulls de qui això contempla!
Mes llàgrimes ompliran d’Aquari el càntir,
en les seves aigües Peixos nedaran.

Sanglots i laments dels astres s’eleven.
Erren i es confonen els estels errants.
S’entorna Saturn i d’ombra em cobreix.
perquè com no res menyspreen la meva ciència.

“Morirà aquest just, d’esperit fidel!”
suspira Júpiter al seu estol i cort.
Llàgimes de Mart per mi, el metge pietós!20
A dissort m’abandona el Déu de la pau.

Sa llum, bell resplendor del rostre lluent,
aparta Venus, per no veure com mor aquest just!
Ple d’angoixa és Mercuri, per aquest docte escriba,
que totes tres llengües dominava ensems.21

Fins i tot la Lluna es nega a brillar.
S’eclipsen les llumenàries22 per no veure’m mort.
Per no veure el dia de la meva execució,
de negre tendal es cobreix el sol.

L’origen de l’ésser, matèria, forma i privació,
bramaran el seu plany com el monstre marí.
Natura, moviment, profunditat, extensió,
Forma categòrica, principi extern!23

El Hulé,24 matèria primordial, inert,
causa de la forma, que mai no n’és l’efecte,
en el qual resideixen potencial i eterna possibilitat:
per mi eleven la veu tots plorant.

Ensems tremolen els quatre elements fonamentals,
els principis actius i passius,
composició, barreja, fusió, processos únics
que de l’excels món superior emanen.

Els quatre elements composats es commouen,
minerals, vegetals, animals i éssers racionals,
l’eterna matèria que serveix la natura.
Ni tan sols els químics elements tenen esma de combinar-se.

S’enutja la força germinadora, els poders que nodreixen,
que fan crèixer i brostar, amb llurs adjuvants.
El moviment essencial, que cap amunt impulsa
contempla ara els òrgans vegetals amb tristos ulls.

Commoguda està l’ànima sensitiva: vista i oïda,
olfacte, tacte i gust, sentits externs.
Plora el sentit comú –imaginació i percepció–
com els sentits externs, força motor i desig.

Tremola anguniat l’intel·lecte pràctic,
aquell amb què l’home percep bé i mal.
Els regnes de l’ètica i la ciència política
amb amargues llàgrimes planyen ma dissort.

Tremolors té l’humà raciocini, i amb ell
la intel·ligència material, adquirida i activa.
Deducció axiomàtica i derivada no poden concebre
el mal que a la meva persona s’atansa.

Existència, essència, accident, substància,
Gèneres, classes individuals i col·lectives,
accidentals i pròpies característiques,
àdhuc la força del centre de la terra: tots per mi ploren .

Complany etern fa la Torà Escrita.
Amarga, la Torà Oral sanglota la meva mort.
Gramàtica, Massora,25 prosa i poesia;
plora Ibn Ezra ensems amb Kimkhí.26

Perdut vocifera el Guia de Perplexos,
de la profecia el secret, els divins Noms homònims,
per mi ploren els sentits dels preceptes,
la ciència dels exègetes, els fonaments dels savis.

L’Obra del Carruatge i la de la Creació,
aixequen el plany els bíblics secrets,
la Càbala teòrica i també la pràctica,
el Llibre del Zohar i el de la Formació.

De Rut el Midraix i el del Càntic dels Càntics,
Llibre de l’Esplendor, i aquell del Secrets,
els set llibres dels Palaus i tots els volums
de Moisès ben Nahman sacsegen per mi.

Ai, dia de la meva execució, demà com partera
la Filosofia cridarà els dolors.
La recerca de la humanitat, de l’esglai trontolla,
car la Providència humilia un home que els estudià amb seny.

Els llavis de la lògica s’embarbussen.
L’art dialèctic ja no sap què dir.
Poesia i imaginació literària no troben consol
davant de la mort del fidel Moisès.

Portifi de Tir d’angoixa es rebla.
La Lògica i la Poètica,
sil·logismes i arguments,
la rima satírica i el joc floral cessen.27

S’arrosseguen pel fang els estudis tots,28
càlcul, guemàtria i trigonometria,
música i astronomia.
I les ciències naturals, mireu com s’exclamen!

Qui aconhortarà d’Aristòtil la Física,
el llibre Sobre el Cel, Generació i Corrupció,
la Metereologia, el Llibre Sobre l’Ànima,
Sensació i Sensible, Llibre de Percepció.

Lamenta i plora la Teologia,
tan apartada que és d’allò material.
La causa primordial, la causa remota,
el Llibre trentè,29 diuen “ai de mi”!

Com forta tempesta la mort em turmenta.
No trobo repòs car avui m’han dit:
“Demà has de morir”, ai de mi catiu,
Com qui enterra un ase pel terra em rosseguen.30

Corcolpida, què faràs, afligida mare,
el dia que t’arribi la notícia cruel?
“Ai delit dels meus ulls, del meu cap corona!”
Brollador de llàgrimes, els seus mots de dol.

Caigut és el teu tendal, i què faràs, pare?
Les teves velleses míseres seran.
Perdona’m, et prec, pecats i mancança
de –com tan mereixies– no haver-te honorat.

Bramula amb estrèpit, l’Adversari que em jutja.
Com cobrar el meu deute el creditor ha trobat!
Però sabeu, bons amics, que si m’ajusticien
no és que jo hagi comès, com diuen, cap crim.

Diuen que he ordit la mortal metzina
posar en una copa per a enverinar
un gentil que és mort, pecat mai comès,
i amb tot, per això, els meus dies finiran.

El secret de l’Etern és amb aquells que el temen.
Tots fóssim Akiva i els seus bons companys!
Sense causa la meva mort ja s’atansa.
Vós sou just, Senyor, amb tot el què ens ha arribat.31

El cap del tribunal diu que la vida em perdona
si tan sols renego de la meva fe.
“La mort del meu cos” –els dic– “prefereixo a la de l’ànima.
El Déu viu és la meva herència, seva és la meva mort”.

Com deixalla i rebuig, la mort les cames em trenca32
quan els més cruels mals del món cauran sobre mi.
Qui hauria dit mai això, de Moisès Remós!
Sóc jo, l’home que ha vist l’aflicció.

“De la mort l’amargura ben cert passarà” però, ai las,
per desgràcia m’arriba en la flor de la la vida.
No tinc sinó vint-i-quatre anys,
ple de vigor, en facultats plenes.33

Comptat i debatut, acceptaré el càstig,
confesso i declaro: de cert he pecat.
Jo sóc transgressor i vós, Déu, sou just.
Etern, les meves faltes volgueu perdonar!

Sosteniu-me, Roca meva, i que expiació
per tots els pecats em porti la mort.
Confia l’ànima que la guardareu al lligam dels vius
i amb vós, ja per sempre, allà habitarà!34


Neil Manel Frau-Cortès (Ciutat de Mallorca, 1965) és hebraista, docent, músic i traductor. Treballa a la Universitat de Maryland i és doctor (U. de Girona), màster en biblioteconomica i ciències de la informació (U. de Maryland), màster en música jueva i arts cantorials (Gratz College), khazan (Reconstructionist Rabbinical College) i llicenciat en filolofia hebrea (U. de Barcelona). En el seu temps lliure li agrada tocar el piano, practicar ioga i cuinar plats vegans. Més informació a www.neilfrau.com

Show 34 footnotes

  1. En particular, la present elegia autobiogràfica, un poema de noces per a un amic anomenat Ierakhmiel i un piüt que porta per títol “Rei de l’univers”. Zunz, Leopold. Literaturgeschichte der synagogalen Poesie. L. Gerschel Verlagsbuchhandlung, 1865, p. 523.
  2. Tot citant Leopold Zünz, Kahana diu que Remós era nét de l’altrament desconegut Rabí Moisès Remós ben Deulosal Remós de Mallorca. Zünz esmenta que l’avi hauria residit temporalment a Roma en 1371. Malauradament, no hem tingut accés a la font que Zünz fa servir (Còdex Munich 80, final, a la Bayerische Staatsbibliotek). En tot cas, si això és cert, els Remós probablement tenien parents a tots dos llocs. Kahana, David. Kinah le-Mosheh Remos. Aba Dukhna, 1892, p. 3. Zünz, Leopold. Literaturgeschichte der synagogalen Poesie (Nachtrag). L. Gerschel Verlagsbuchhandlung, 1865-1867, pp. 712-713
  3. Johnson, Hannah. Blood libel: The Ritual Murder Accusation at the Limit of Jewish History. University of Michigan Press, 2012. Barzilay, Tzafrir. Well Poisoning Accusations in Medieval Europe: 1250-1500. Tesi doctoral, Columbia University, 2016
  4. No hem trobat suficient evidència en favor de l’afirmació de Van Bekkum, que interpreta les estrofes 2 i 3 incorporen, xifrades, dues dates (1430 i 1460). Segons ell, el poeta vol indicar que en aquelles tres dècades hom percebia els efectes de la persecució que va seguir a la Disputa de Tortosa (1413-1414). Bekkum diu que la utilització de xifres exactes “en aquestes elegies apunta a elaboració estilística més que a datació històrica exacta”. L’explicació ens sembla improbable, si Remós va morir el 1430 als 24 anys d’edat, tot i que no dubtem que la desfeta de la comunitat jueva després de Tortosa probablement fou un factor del seu exili a Itàlia. Van Bekkum, Wout. “O Seville! Ah Castile! Spanish-Hebrew dirges from the fifteenth century”. Hebrew Scholarship and the Medieval World (2001): 156-170
  5. Cole, Peter. The Dream of the Poem : Hebrew Poetry from Muslim and Christian Spain, 950-1492. Princeton University Press, 2007, pp.326-329
  6. Els encapçalament de les estrofes deletregen el seu nom. Val dir que l’acròstic és una mica inusual en poesia hebrea d’un cert nivell literari degut a la seva irregularitat: 4 estrofes comencen amb mem, 6 amb xin, 7 amb he, etc. A la recerca de les suposades dates xifrades, hem intentat trobar sentit guemàtric o numèric a aquest escull (4, 6, 7, 8, 3, 2, 4, 8, 1, 4), però la lògica no sembla evident
  7. Avodà Zarà 17a.
  8. Abrahams veu en la invocació dels astres i planetes una mena de petició d’intercessió. En la nostra opinió es tracta més d’un artifici a fi de presentar l’al·ludit conflicte còsmic que suposa la injusta condemna. Abrahams, Israel. Hebrew ethical wills. Jewish Publication Society of America, 1926, pp. 539-560
  9. Eduard Feliu, Carmi i Cole opten per a incloure només la traducció de les primeres i darreres estrofes. La nostra traducció ofereix el poema complet. Carmi, T, editor. The Penguin book of Hebrew verse. Viking Press, 1981. p. 438-440. Feliu i Marbres, Eduard. Poemes hebraics de jueus catalans (segles XI-XV). Fundació Salvador Vives Casajuana, 1976, pp. 209-212
  10. Kahana, David. Kinah le-Mosheh Remos. Aba Dukhna, 1892
  11. Aquí midà o “atribut” és sinònim d’esfera, sefirà. La resta de noms esmentats en l’estrofa corresponen a diversos “rostres” o aspectes de la divinitat (conceptes de la Càbala: Zeïr anpín, Ba’al ha-khotem, Panim me’irim, Atik iomín)
  12. Ps 22:2
  13. Noms i metàfores de les esferes. Xekhinà o Divina Presència correspon a Malkhut. Els patriarques Abraham, Isaac i Jacob equivalen a Khéssed, Guevurà i Tiféret respectivament
  14. És a dir, desitjo que el càstig sigui just, no excessiu
  15. Aravot, mitològics núvols sobre els quals l’Etern cavalca, representen els poders angèlics que mouen les esferes o sefirot. Vegeu Ps 68:5, Hagiga 12a, Guia de Perplexos 2:4
  16. Jer 2:12
  17. L’autor incorpora el noms hebreus de les constel·lacions del zodíac en la seva descripció. Per no forçar la traducció en excés, posem en majúscules les instàncies en què això ocorre
  18. Ex. 13:13. El significat és que sotmet la vida a Déu, a qui li pertany
  19. No hem d’entendre ha-Satan com a personificació del mal, sinó com a la figura de l’Adversari o Acusador que posa a prova la fidelitat del pietós (vegeu Job 1 i 2). En el poema, equival al fiscal o al jutge en el judici contra Remós
  20. Parla de constel·lacions del zodíac i no de divinitats romanes
  21. Es refereix a l’hebreu, l’àrab i el llatí, les tres llengües de cultura en l’època medieval. Implica que Remós coneix la ciència de tots tres àmbits culturals
  22. Gen 1:16-17
  23. Els conceptes filosòfics que defineixen la realitat perceptible, personalitzats, ploraran la mort del savi poeta
  24. Del grec ὕλη, matèria que dóna continuïtat en un canvi en la filosofia aristotèlica
  25. Tradició crítica del text de la Bíblia hebrea
  26. Abraham Ibn Ezra (1089-1167). David Kimkhí (1160-1235)
  27. Segueixen al·lusions a diverses obres d’Aristòtil i Averrois
  28. Is 25:10
  29. Correspon al Libre XII de la Metafísica d’Aristòtil
  30. Jer 22:19
  31. Rabí Akiva fou un exemple de sacrifici i fidelitat fins a la mort (Ber 61b). Respecte al darrer vers, vegeu Neh 9:33
  32. Lam 3:1. L’autor fa un joc de paraules entre “Remós” i la paraula “trenca”, tirmós
  33. 1 Sam 15:32
  34. Aquestes expressions formen part de pregàries i rituals funeraris

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *