De què parlem quan parlem d’Israel? A propòsit de “Societats a Israel. Introducció en deu imatges”


Por

Un mercat a Jerusalem (foto: OrnaW/Pixabay)

Natan Sznaider, Gesellschaften in Israel: Einführung in zehn Bilder, Berlin: Jüdischer Verlag im Suhrkamp Verlag, 2017. 238 pàgines, 28€.

Per què dedicar aquestes pàgines a Israel? Per què perdre el temps a parlar tant d’un país amb una població poc més nombrosa que la de Catalunya i un territori sensiblement més petit? Què hi ha que ens interessa tant d’un lloc del qual importem menys mercaderies que les que comprem a Tunísia? Què té Israel perquè ocupi més espai als discursos socials de casa nostra que altres països objectivament més grans i més importants? De fet, dic casa nostra, però quelcom similar passa a la majoria de països del nostre entorn: Israel ocupa espai als diaris i a la política, aixeca passions i provoca conflictes fins al punt que, en comparació, algunes discussions sobre el conflicte Catalunya-Espanya semblin un joc de nens.  

Les preguntes anteriors es podrien respondre amb una frase molt senzilla: parlem tant d’Israel perquè necessitem descriure, explicar, analitzar i jutjar Israel per, així, descriure’ns, analitzar-nos i jutjar-nos a nosaltres mateixos. Definim i valorem Israel per autodefinir-nos i per valorar la nostra democràcia, el nostre grau de respecte als drets humans o la nostra política comercial o militar, per definir-nos de dretes o d’esquerres, per demostrar que som més empàtics amb els febles o més cosmopolites que el del costat.

Aquesta manera d’aproximar-s’hi no és nova. De fet, des de temps immemorials els no jueus hem necessitat explicar, o més aviat inventar, el jueu per construir una identitat col·lectiva. Ho explica fantàsticament bé David Nirenberg a Judeophobia: the Western Tradition,1 on destaca la desproporció que des de temps pretèrits hi ha hagut entre el pes demogràfic dels jueus a Europa i l’espai que se’ls ha dedicat en els discursos socials: els no jueus hem necessitat escriure sobre els jueus, inventar els jueus per crear-nos una identitat col·lectiva, de la mateixa manera que els europeus vam inventar l’africà durant l’imperialisme o el musulmà  a les Croades i al segle XIX, com explicà Edward Said a Orientalisme.2 Per autodefinir-nos com éssers civilitzats i avançats i per situar-nos al centre del món, necessitem inventar Orient, inventar Àfrica i l’Islam. Per definir-nos i justificar una dominació política, militar o cultural, necessitem inventar la diferència entre un “ells” i un “nosaltres”.     

Els jueus, però, al llarg de la història, han estat sempre l’“altre” que ha permès als no jueus definir el “nosaltres”. I això continua avui en dia, només que ara no només passa amb els jueus en general, sinó també amb Israel, l’estat jueu. Avui necessitem parlar d’Israel per definir-nos a nosaltres, els catalans i espanyols no jueus. Però, com és l’Israel del qual parlem? És real, inventat o una mica d’ambdues coses.

Quan parlo d’invenció, assumeixo que tota descripció que fem de qualsevol objecte, país o persona, té una part d’invenció: els éssers humans i els grups d’éssers humans sempre inventem quan descrivim quelcom. Tota descripció d’una realitat present o passada comporta una creació: partim d’un objecte real, però hi apliquem les nostres preconcepcions culturals, polítiques, de gènere, etc… En el tema que ens ocupa, segurament més que en altres casos, predomina un Israel inventat, que de vegades sembla una caricatura.

Segons el cantó des d’on es parla, Israel és un lloc meravellós o un país cruel, ho fa tot fantàsticament bé o ho fa tot malament, és una democràcia perfecta o un règim cruel. Aquesta aproximació homogeneïtzadora i simplificadora no s’aplica només a Israel: tots, siguem d’on siguem, tenim aquesta tendència quan ens aproximem a l’“altre”. Però no hi ha cap cas com el d’Israel, que quan ens hi aproximem, des d’Europa en general però des de Catalunya i Espanya especialment, tendim a reduir una realitat molt diversa en una cosa simple i unidimensional. Com deia, a Catalunya i a Espanya aquesta aproximació és especialment aguda: necessitem parlar d’Israel per parlar de nosaltres, per tenir la certesa que som al lloc, a l’espectre ideològic i a la manera de mirar el món que volem. Assolir aquest fi comporta entendre Israel com una entitat homogènia, idèntic des de de 1948 fins avui i idèntica des de l’esquerra fins l’extrema dreta. Israel es vincula amb el sionisme, una realitat encara poc coneguda a casa nostra en la seva dimensió històrica però que, aquí , ocupa el lloc que abans ocupava la conspiració jueva i que s’identifica amb ocupació, crueltat, guerra, racisme, etc. Dins d’aquesta visió, els israelians no serien com els francesos, els siris o els congolenys, persones de països “normals”, sinó que serien ciutadans d’una entitat estranya, d’un lloc anormal, d’una realitat estatal artificial, com si la resta d’estats fossin creacions de la natura.

Quines són les causes d’aquesta aproximació nostra tan especial a Israel? L’antisemitisme catòlic, la Inquisició, les relacions del franquisme primer amb l’Alemanya nazi i després amb els països àrabs, la guerra freda i el suport dels Estats Units a la dictadura franquista són factors que expliquen moltes coses però que no haurien de servir, com sovint es fa, per justificar o contemporitzar amb l’antisionisme. En l’actualitat ens trobem en un cercle viciós: la ignorància, condicionada pel passat o no, alimenta la manca d’interès pels discursos menys grotescs sobre Israel, que són completament a favor o totalment en contra. I aquesta manca d’interès retroalimenta aquesta ignorància. El resultat de tot plegat és l’antisionisme que es manifesta en unes determinades crítiques i en l’aplicació d’uns estàndards morals i democràtics diferents als que s’apliquen normalment. 

Aquesta dinàmica és difícil de trencar. Cal informació, en forma de llibres, documentals o conferències. Però també és necessari crear les condicions perquè hi hagi interès per aquesta informació que surt del maniqueisme, dels discursos en blanc o en negre. Potser el que és més necessari que cap altra cosa és trencar la falsa imatge d’un Israel homogeni, sense diversitat interna i, per tant, sense conflicte.

Les visions homogeneïtzadores de qualsevol societat són insostenibles. En el cas d’Israel, ho són encara més. Per aquesta raó, com deia, seria necessari trencar la falsa idea d’un país monolític i començar a parlar d’Israels, en plural. És el que fa el llibre que vull comentar en aquestes línies: Societats a Israel: una introducció en deu imatges, del sociòleg israelià Natan Sznaider. El llibre es va publicar el 2017 en alemany. Malauradament, no ha estat traduït encara ni al català, ni al castellà ni a l’anglès.

No és un llibre fet per convèncer-nos de res o per lluitar contra el discurs anti-Israel, la qual cosa no vol dir que no sigui molt útil per a presentar aquella realitat a societats com la nostra. El títol conté una aposta metodològica: parla de societats a Israel, no pas de societat d’Israel, perquè el que trobem en les seves pàgines són deu capítols, que contenen descripcions de deu realitats socials diferents, moltes vegades enfrontades entre elles. Sznaider intenta prendre distància del país on viu per descriure’ns les diferents realitats, les diverses societats que coexisteixen en aquell petit tros de terra. El subtítol esmenta deu imatges: cada capítol comença amb una fotografia que permet a l’autor descriure una faceta d’Israel: una Dana International triomfa a Eurovisió en nom d’Israel representant la Tel Aviv gay-friendly i oberta; un jugador musulmà de l’equip Beitar de Jerusalem ens mostra els conflictes ètnics i religiosos; en una altra imatge es veu una manifestació del “15-M de Tel Aviv”… Les imatges serveixen per introduir els temes, però també per mostrar aquesta diversitat concentrada en tan poc temps i en tan poc espai.

Després d’una introducció a l’obra, el primer capítol ens presenta la “Generació global” que va prendre els carrers de Tel Aviv el 2011 per protestar contra l’alt cost de vida i la falta de perspectives de desenvolupament personal. És un exemple d’una dinàmica local connectada amb altres de globals: un fenomen lligat als problemes d’Israel però que connecta amb les protestes del 15-M a Madrid. És una bona manera de començar, que mostra que res del que passa al món és aliè al que passa als carrers d’Israel, o que res del que passa a Israel és aliè al que passa al món.

Un capítol titulat “O això o l’altre: el sacrifici d’Isaac Rabin” explica les causes i les conseqüències de l’assassinat del falcó convertit en colom que va estar a punt de guanyar la pau amb els palestins. El capítol és especialment important perquè, segons l’autor, el tràgic episodi va canviar la relació dels israelians amb el seu país i va plantejar dubtes i problemes que encara no s’han resolt.

Una part del llibre té un indubtable interès sociològic i històric perquè explica les diferents cultures nacionals d’Israel, comparant la dels pioners asquenazites, il·lustrats i d’esquerres, amb la dels mizrahim, els jueus provinents de països àrabs o islàmics, que no van conèixer la Xoà. La major part d’aquest col·lectiu va arribar a Israel després dels asquenazites, que, d’alguna manera, també van inventar una identitat mizrahí, lligada a la ignorància, la religiositat i el tradicionalisme.

Sznaider alerta del recent procés de pèrdua del caràcter laic de l’exèrcit, l’últim reducte de la vella idea sionista que havia servit per a nacionalitzar culturalment diverses generacions d’israelians. En aquest sentit és interessant l’anàlisi que l’autor, declarat cinèfil, fa d’una pel·lícula dels anys seixanta, Sallah Shabati, que en clau d’humor descriu el xoc cultural entre una família de pioners, sionistes asquenazites que viuen en un quibuts, i uns recentment immigrats mizrahim, religiosos i pobres. Uns es presenten com uns idealistes, àvids lectors de cultura europea, els altres amb un bagatge cultural i tradicions diferents. La descripció de la pel·lícula i de l’impacte que va tenir és del més interessant del llibre, i es lliga amb els canvis que recentment s’han produït a la cultura mainstream israeliana en relació al col·lectiu mizrahí. De fet, la pel·lícula ha estat molt criticada per la seva representació dels jueus orientals, tot i que no falten lectures que també hi veuen una caricatura dels pioners dels quibbutsim.

Igualment interessant és la descripció que fa dels israelians d’origen rus. Segons l’autor, els jueus de l’antiga Unió Soviètica, a diferència d’altres col·lectius, no renuncien a utilitzar i cultivar la seva llengua d’origen, el rus, i, així, estan canviant el paisatge i la forma de veure la llengua a Tel Aviv i a d’altres ciutats d’Israel. Altres capítols aborden els conflictes entre laics i religiosos i entre palestins i israelians, tema que no es defuig si bé tampoc no se situa, com normalment sí que es fa fora d’Israel, al centre del relat.

Per l’autor, hi ha dos temes que constitueixen el gran repte d’Israel avui en dia. En primer lloc, el de la coexistència d’una societat laica i moderna amb una altra que viu d’acord amb el dret religiós més que no pas d’acord amb el dret estatal. D’altra banda, hi ha la resposta que ha de donar l’estat i la societat d’Israel al creixent nombre de refugiats, sobretot africans, que migren a l’Estat jueu. Per a Sznaider les dues qüestions es redueixen a la pregunta fonamental que acompanya Israel: com es conjuguen en un mateix punt un estat jueu i un estat democràtic. L’autor no dona una resposta clara a totes dues preguntes, però sí que vincula la identitat jueva a l’acollida dels que fugen de la guerra i de la fam, i així lliga el futur d’Israel a aquesta qüestió.

En definitiva, el llibre, amb les imatges i les descripcions del passat i del present, ajuda a entendre millor la complexitat d’Israel, un país on conviuen diferents societats. La idea de parlar en plural de societats a Israel, a més, planteja si potser també hauríem de parlar de societats en plural als nostres països. El que resulta clar és que les representacions homogeneïtzadores de les societats ja no són sostenibles: com deia a l’inici, ens permeten alimentar la nostra identitat amb tòpics i prejudicis sobre altres identitats, ens ajuden a autoafirmar-nos en el que som o el que creiem que som, però no ens donen eines per entendre la nostra complexitat i la dels altres. El cert és que aquesta visió complexa, atenta a la diversitat, al conflicte i a la contradicció fins i tot, ajuda a prendre consciència de la funció que té Israel en la manera de viure i de veure el món dels catalans.

El llibre, malauradament, només es troba en alemany. M’atreveixo a dir que potser aquests llibres no tenen gaire mercat al nostre país: costa d’introduir-hi llibres amb visions que expliquen el desconeixement i les visions maniquees sobre Israel. El cercle viciós es retroalimenta i, així continuem amb la caricatura d’Israel, i dels palestins també- sense adonar-nos que, en moltes ocasions, això ens allunya, als catalans, de la  manera general amb què es tracten la realitat d’Orient Mitjà i el món jueu en altres llocs del nostre entorn. 


Alfons Aragoneses és professor d’història del dret a la Universitat Pompeu Fabra i investigador associat de l’Institut Max Planck d’història del dret de Frankfurt am Main. Entre els seus temes de recerca hi ha el dret del franquisme; les lleis de memòria; i la relació entre dret, memòria i identitat col·lectiva.

Show 2 footnotes

  1.  David Nirenberg (2014): Anti-Judaism. The Western Tradition. New York: Norton & Company.
  2.  Edward W. Said (1991): Orientalisme. Vic: Eumo.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *