Carn jueva


Por

Aquest text reuneix el contingut d’algunes entrades publicades a la pàgina web de l’autor, en concret “Llevadures i carns” (2011), “Jueu no toquis la carn!” (2013) i “Els jueus a Manresa” (2017). Els enllaços a aquestes entrades es poden consultar a la bibliografia.

A la ciutat de Manresa es documentà el primer jueu cap a l’any 1274. De fet, és durant la segona meitat del segle XIII quan els jueus, dits “catalans”, apareixen en la documentació i, per tant, podem afirmar amb rigor històric la seva presencia real al nostre país. La gran sort que tenim els historiadors de la ciutat de Manresa és la disposició dels anomenats Llibres dels Jueus. Són 18 llibres en total, que formen part del fons notarial conservat a l’Arxiu Històric de la ciutat de Manresa. Les escriptures estan datades entre el període 1294 i 1391 i foren autoritzades pel notari Jaume d’Artés. L’antic call de Manresa està ubicat just al costat de la Plaça Major de Manresa, i es coneix com la Baixada dels Jueus, o el Grau dels Jueus. Comptava amb una sinagoga, una escola i un cementiri propi (a extramurs), a tocar de Puigterrà, un turó pròxim a la ciutat de Manresa que era als afores de la ciutat durant l’edat mitjana. Fins l’any 1341, l’aljama de Manresa havia tributat a la de Barcelona, és a dir, al call de la ciutat comtal, i la participació del call manresà es troba diluïda en les quantitats que en la documentació oficial s’adscriuen només a la comunitat en cap d’aquella col·lecta, la ciutat de Barcelona. Amb la dissolució de la col·lecta, el call de Manresa adquirí un nou rang i va esdevenir un subjecte fiscal, tal com fins llavors ho havia estat la comunitat de Barcelona i altres ciutats catalanes, com Girona, Lleida i Tortosa. 1

Les prohibicions que els jueus entressin en contacte directe amb el menjar i/o beguda que havien de ser consumits pels cristians foren motiu de controvèrsia i restriccions en moltes ciutats medievals catalanes al segle XIV. També s’havien redactat normes, edictes i lleis feudals que delimitaven als sarraïns (musulmans) quin menjar podien tocar i quin no, però en el cas dels jueus catalans, les autoritats de la Corona d’Aragó també van legislar de forma restrictiva quins comestibles i viandes havien d’adquirir i fins i tot vendre als mercats. Segons Riera (1988), la font principal dels problemes era la situació d’inferioritat que existia entre els cristians i els jueus quan el primer es convertia en la sortida habitual de la carn que els jueus no volien: la carn terefà.

La carn terefà era la d’aquells animals que, tot i haver estat degollats segons el ritual judaic, no podia ser declarada casher -apta per al consum jueu-, ja fos per algun tipus de negligència que el shojet 2 havia fet durant el sacrifici ritual o perquè a l’examen posterior al sacrifici, en què els principals òrgans interns de l’animal eren inspeccionats amb cura, el bodeq 3 evidenciava que aquests estaven afectats per algun tipus de malaltia o malformació greu. Quan succeïa això, es declarava la carn “no apta”, o terefà (treffà/tryffà, segons Riera), i era rebutjada per al consum jueu, però no per a la venda als cristians. Aquesta situació d’inferioritat era del tot inacceptable als ulls de les autoritats cristianes i els grans carnissers, que van dictar diverses normes per acabar amb aquesta pràctica, o com a mínim, per discriminar pel seu compte el col·lectiu jueu. La carn jueva rebutjada pels hebreus havia de ser delimitada i marcada als mercats per diferenciar-la de la carn cristiana.

La carn de porc, un limitador religiós

El consum de la carn porcina funcionava com el veritable signe distintiu dels cristians respecte als seus veïns musulmans i jueus. Entre les grans religions monoteistes, només el cristianisme tolerava el consum d’aquest animal per servir i menjar a taula. I és que entre els estrictes preceptes alimentaris jueus s’establia –i s’estableix encara avui en dia– que no es podia menjar la carn d’animals que no fossin mamífers remugants amb el peu partit, com el porc (que tenia la peülla partida però no era remugant), el camell, el conill i la llebre: “No mengeu la carn d’aquests animals ni toqueu els seus cadàvers. Considereu-los impurs” (Levític, 11:8). L’Islam també en prohibia el consum des dels seus orígens, en part com a herència jueva. De fet, el porc és l’únic animal específicament proscrit pels musulmans de forma clara: “perquè Déu, Al·là només us ha prohibit, […] que no es pot menjar, la carn d’animals que estiguin morts, i no matats ritualment davant vostre, la sang i la carn de porc o altres porcins, i tampoc si s’ha ofert a altres deïtats, que no siguin Déu, Al·là” (Sura 2:173).

El porc durant l’Edat Mitjana es criava en boscos glandífers en semillibertat, però entre els segles XI i XIII les roturacions massives i la desforestació feren que es passés cap un tancament progressiu del animal i cap a la marginalització progressiva. La carn porcina esdevé minoritària, si la comparem amb la dels ovins. Malgrat tot, la carn de porc salada era vital com a reserva per passar els durs hiverns medievals. Per tant, durant el període estival, la carn porcina de temporada es salava per a la seva conserva i es destinava per als dies més freds de l’any. Com s’ha esmentat, els jueus no podien menjar porc, i els aliments que poguessin incloure sang, com els embotits, també estaven prohibits. Això eliminava de la dieta jueva alguns aliments que sovintejaven a les taules dels cristians medievals: no solament el porc, sinó també el conill, la llebre, el congre, l’anguila o fins i tot els caragols.

Un dia mercat: “Jueu no toquis la carn!”

Els consells més moderats per a l’obtenció de carn per part dels consellers de la Manresa de l’any 1338 es limitaven a assegurar que no es cometien fraus, delimitant un únic indret on es servís la carn hebrea — la boqueria, o un lloc on es venien les carns de pitjor qualitat — i obligant el venedor a informar els seus clients que aquesta carn “la mort un jueu”. Es deixava d’aquesta manera la decisió de consumir-la o no a la consciencia personal del comprador, que en tenia l’última paraula.

Els jueus no podien tocar els aliments cristians per temor a “contaminar-los”; per tant, existia una divisió estipulada entre ambdues comunitats dels dies de mercat. Els mercaders jueus eren obligats a instal·lar-se a les zones on es venien les carns i viandes més barates. De fet, era freqüent veure la carn jueva de les boqueries juntament amb les de pitjor qualitat. Sovint se’ls assignaven llocs on no es disposava d’ombra per refugiar-se del sol, o en espais reduïts, per evitar que la clientela hi circulés de forma còmoda. La tolerància delimitada amb les viandes jueves va fer que Manresa probablement fos de les poques ciutats catalanes on els comerciants de les dues religions compartien el mateix espai de venda, tot i que els cristians tenien les millors zones assignades. En resum, podríem afirmar que la venda de carn jueva era tolerada per veguers i batlles, però no era promoguda.

El temor a la contaminació, la pesta negra

Els jueus eren considerats “cofre i tresor” del senyor rei: depenien exclusivament del poder reial i se’ls considerava una font de rendes a canvi de protecció. Tot i aquesta protecció del senyor feudal, no foren exempts de patir avalots i atacs violents, com a Tàrrega 4 el 1348 o a Barcelona el 5 d’agost de 1391. Les acusacions contra la comunitat jueva eren constants. El temor a morir a causa d’una estranya malaltia, coneguda posteriorment com la pesta negra o pesta bubònica, feia creure a la ingènua població que els jueus eren els responsables dels morts que assolaven les urbs medievals. Tal era el temor cap a la minoria jueva que molts dels principals problemes endèmics de la societat s’atribuïen als jueus. Així, durant els anys de la pesta negra (1348), la població cristiana va acusar als jueus d’enverinar l’aigua dels pous i els camps per causar la malaltia i la mort. La desconfiança mútua també va quedar palesa quan els rabins van prohibir als jueus comprar o adquirir carn i aiguardent dels conversos, ja que els seus productes havien entrat en contacte amb els cristians.

L’aspecte econòmic i fins i tot comercial també era un punt a ressaltar. Els porquers i carnissers cristians van exercir una pressió constant a les autoritats perquè els seus competidors jueus venguessin llur carn més barata, donant una falsa imatge d’un producte més dolent i poc adequat per a la taula dels cristians. A prop de Manresa, a Tàrrega, els jueus de la ciutat van recórrer al rei les disposicions que els paers i prohoms targarins havien aprovat el dijous abans de Pasqua de 1347, en les quals s’estipulava: “quod carnes judaycas venderentur minus uno denario pro libra carnium que per christianos ementur5 (que la carn juïga sigui venuda a un diner menys per lliura que la carn que és comprada pels cristians). D’altres poblacions catalanes van disposar prohibicions similars a les de la capital de l’Urgell, com Lleida o Solsona. A la ciutat de Tortosa l’any 1443, els cristians tenien prohibit vendre raïm i llenya a la juderia o moreria de la ciutat, sota pena de confiscació del raïm i multes que anaven des de 5 sous fins a la presó.

La intenció era separar els jueus dels mercats i ubicar-los fora dels recintes emmurallats, tot i que les places de mercat estaven prohibides fora del perímetre de la muralla. En resum, no els quedava més remei que destinar un petit espai per vendre les seves carns i comestibles. Els predicadors més vehements llançaven les seves condemnes contra els jueus, com el funest Vicent Ferrer, que arribava a recomanar: “No comprar d’ells vitualles, e que estiguen tancats e murats, car no havem majors enemichs. Christians no ésser dida de aquells, ne menjar ab ells. Si us envien pa, lançau-lo als canso. Si us envien vianda viva, prenets-la, e morta“. 6

Parella jueva pastant el pa en una imatge de la Miscel·lània dels Rothschild, segle XV.

El pa i el dret de fornatge: Què passava amb el pa?

Els principals problemes dels jueus manresans es centraven en la Pasqua jueva, època en la qual havien de portar a coure el pa sense llevat junt al pa fermentat que feien els cristians. L’única alternativa era coure’ls a casa, cosa prohibida per la llei, fet que va significar el permís especial de les autoritats de la Corona d’Aragó a la ciutat de Manresa i Lleida el 1326, que permetia els jueus d’ambdues ciutats a coure el pa a casa seva a canvi de pagar el dret de fornatge (impost que es pagava al senyor per utilitzar llurs forns per l’elaboració del pa) als arrendadors. 

Nos Jacobus et cetera, ut vos judei aljame civitatis Minorise panes non fermentatos seu azimos quibus in festo Pasche juxta legem vestram uti habetis possitis in domibus vestris decoquere seu decoqui facere vobis tamen solventibus dominis furnorum dicte civitatis seu emptoribus reddituum eorum jura que solvere haberitis si in furnis ipsis panes decoqui faceretis predictos”. 7


Jordi Bonvehí i Castanyer (Manresa, 1984) és llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona. És documentalista a l’editorial Efadós, guia turístic a Manresa Turisme i creador del web d’història local Històries Manresanes (premi al millor bloc cultural als Premis Bloc Catalunya 2011) i del web de divulgació històrica Històries d’Europa.


Bibliografia:

BERLIN, Adele (2011). The Oxford Dictionary of the Jewish Religion, 2ª ed. Oxford: Oxford University Press. 
BENET, Albert (1983). L’origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294-1392). Revista Dovella, núm. 10, pp. 29-30.
BONVEHÍ, J. (2011). “Llevadures i carns.” Històries Manresanes. https://www.historiesmanresanes.cat/2011/02/llevadures-i-carns.html. [Consulta: 10-2020]
BONVEHÍ, J. (2013). “Jueu no toquis la carn!” Històries Manresanes. https://www.historiesmanresanes.cat/2013/07/jueu-no-toquis-la-carn.html. [Consulta: 10-2020]
BONVEHÍ, J. (2017). “Els jueus a Manresa.” Històries Manresanes. https://www.historiesmanresanes.cat/2017/09/els-jueus-manresa.html. [Consulta: 10-2020]
COMAS, Francesc (2009). Històries de Manresa. Manresa: Editorial Zenobita.
FERRER, Vicent (1975).  Sermons, vol. III. Barcelona, p. 14
GARCÍA MARSILLA, Juan V. (1993). Puresa i negoci. El paper dels jueus en la producció i comercialització de queviures a la corona d’Aragó. Universitat de València. Revista d’història medieval. 4, pp. 161-182. 
LLOP i JORDANA, Irene (2001). Les relacions entre les comunitats jueves de Vic i Girona (S.XIV). Annals de l’Institut d’Estudis Gironins. Vol. 42. Girona – MM.
MUNTANÉ, Josep Xavier (2016). Acords fiscals de prestadors jueus forasters en el Liber secretariorum aliame judeorum Minorise (Manresa, 1343-1346). Sefarad, Vol 76: Núm. 2 
MUNTANÉ, Josep Xavier (2008). L’alimentació a l’aljama medieval de Tàrrega. Urtx: Revista cultural de l’Urgell. 22, pp. 105-127
PONS, Josep (1987). Els jueus i el Call de Manresa. Revista Amics de l’Art Romànic del Bages, 30, pp. 342-345
RIERA i SANS, Jaume (1988). La conflictivitat de l’alimentació dels jueus medievals, segles XIII-XV. Barcelona: Institució Milà i Fontanals. Unitat d’Investigació d’Estudis Medievals.
SARRET i ARBÓS, Joaquim (1917). Llibre dels jueus a Manresa. Manresa: Imprenta Anton Esparbé y Serra. 
SAULA BRIANSÓ, Oriol, & COLET MARCÉ, Anna (2016). El patrimoni jueu de Tàrrega. La seva investigació i difusió des del Museu Comarcal de l’Urgell (Tàrrega). Podall, Núm. 5, p. 461-9, https://www.raco.cat/index.php/Podall/article/view/321967.  [Consulta: 4-09-2020]

Show 7 footnotes

  1. Irene LLOP i JORDANA, Relacions entre les comunitats jueves de Vic i Girona (s.XIV), Les. Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, (en línia), 2001, Vol. 42, p. 213, https://raco.cat/index.php/AnnalsGironins/article/view/54444. (Consulta: 4-09-2020)
  2. Shojet és una veu hebrea que designa l’escorxador que, seguint les lleis de la halajá, efectua la matança ritual dels animals segons la tradició jueva, anomenada shejitá. (“Shoḥet,” The Oxford Dictionary of the Jewish Religion, 2ª ed., 2011)
  3. Bodeq és l’oficial que inspecciona un animal sacrificat ritualment per comprovar-ne l’aptitud ritual per al consum. (“Bodeq,” The Oxford Dictionary of the Jewish Religion, 2ª ed., 2011)
  4. Oriol SAULA BRIANSÓ; Anna COLET MARCÉ, El patrimoni jueu de Tàrrega. La seva investigació i difusió des del Museu Comarcal de l’Urgell (Tàrrega), Podall, (en línia), 2016, Núm. 5, p. 461-9, https://www.raco.cat/index.php/Podall/article/view/321967. (Consulta: 4-09-2020)
  5. Josep Xavier MUNTANÉ, L’alimentació a l’aljama medieval de Tàrrega, Urtx: Revista cultural de l’Urgell, Nº 22 (2008), p. 114.
  6. Vicent FERRER, Sermons, vol. III. Barcelona (1975), p. 14.
  7.  ACA, Canc., reg. 228, f. 45r (09/03/1326), Jean RÉGNÉ, History of the Jews in Aragon, Regesta and Documents 1213-1327 (Jerusalem 1978), doc. 3372.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *